L'esclat social

Desobediència i inconformisme a Xile

Els carrers es converteixen en un museu a cel obert d'una protesta històrica

Les protestes que van començar per la pujada del bitllet del metro ja són des de fa dos mesos

chile-policia-armas

chile-policia-armas

3
Es llegeix en minuts
Abel Gilbert

Va arribar a una oficina del Registre Civil a Santiago per fer el tràmit decanvi de sexe. Allà l’esperava el ministre de Justícia, Hernán Larraín, un antic pinochetista que s’ha reciclat com a home de la tolerància. Amb assajada bonhomia, Larraín va estendre la mà per saludar el primer beneficiari de la llei del 2018. El jove el va rebutjar amb un acte simbòlic: es va cobrir un dels seus ulls amb la mà.Ho va fer en homenatge als centenars de xilens que van patir traumes oculars i fins i tot la ceguesa com a conseqüència dels trets policials que van rebre des que van sortir al carrer per exigir un país més just.  El que no fa gaire temps hauria sigut considerat un acte de menyspreu injustificable i fins i tot punible il·lustra aquests dies l’aire de desobediència i inconformismeque bufa a Xile.

Han passat més de dos mesos des que es va encendre l’espurna de l’esclat social per un assumpte que a hores d’ara sembla lateral: la pujada del preu del bitllet del metro.  Després que les multituds van ocupar els carrers amb una intensitat mai experimentada, tot està sota discussió a Xile i ha de quedar reflectit a la nova Constitució del 2020 que anhelen les majories.

La protesta va tenir tal abastament des dels seus inicis que la primera dama, Cecilia Morel, la va comparar amb unainvasió alienígena. Ella va veure potser per primera vegada el rostre d’aquests «altres xilens» mobilitzats i va fer una confessió que resumeix l’esperit del 2019: «Hem de disminuir els nostres privilegis i compartir amb els altres», li va dir a una amiga.

Els grafitis

Mentre la societat discuteix i exigeix celeritat en els canvis, la ciutat dona compte de les urgències i anhels.  A les paretsqueden els testimonis i les bronques. «Aquí ens torturen». «Som les netes de les bruixes que no van poder cremar».«Assemblea popular analfabeta». «Xile té una pena i no la podem callar». «El diable plora quan el comparen amb [Sebastián] Piñera». «L’Estat viola; les amigues ens cuiden». «Si li tallem el cap a la serp, el cos no funciona». «No oblidarem el teu nom». «La tele menteix». «Mare, si avui no torno és perquè els pacos [policia] m’han matat». Els grafitis són les marques textuals de la irreverència col·lectiva.

La burla, la desimboltura i la crítica també han trobat la seva forma artística. Diuen que és difícil trobar una paret en blanc als barris més calents de Santiago. Un col·lectiu de curadors i artistes ha considerat que a hores d’arala ciutat mateixa n’és una mostra a cel obert. Afirmen que les obres incrustades sobre els murs durant les manifestacions han de ser preservades. Per això van fundar elMuseu de la Dignitat, que «funciona» a l’espai públic. Feia falta «emmarcar les obres», va dir Felipe Abufhele, un dels integrants del col·lectiu. Aquestes vores daurades no només delimiten l’obra. «Fan que la gent s’aturi i pensi, com en un museu: el daurat enalteix».  Les que «exhibeix» el Museu de la Dignitat combinen lail·lustració, la fotografia, la serigrafia i el ‘collage’.

La primera peça que van seleccionar pertany a Claudio Caiozzi, conegut com aCaiozzama, un grafiter xilè que vadibuixar un Jesucrist envoltat de policiesi una pancarta que diu:«No els perdonis, saben perfectament el que fan». Un dels objectes emblemàtics d’aquest peculiar museu es troba al barri Lastarria, a l’església Veracruz.

Notícies relacionades

Sobre la seva superfície es va pintar una còpia del ‘Guernica’. Però la versió xilena ja no remet a la guerra civil espanyola. En comptes del toros, el cavall o la mare amb el fill mort en braços, es representen mutilats oculars, bombes lacrimògenes i estacions de metro cremades i banderes negres. El «‘paco’», el policia, es transforma en bèstia. Piñera ha sigut pintat com una piranya. A la primera dama l’associen amb els aliens. «Aquesta obra de Miguel Ángel Kastro sintetitza l’horror que hem viscut aquests dos mesos», va dir Juan Pablo Prado, un dels fundadors del «Museu de la Dignitat».

Alguns grafitis i pintures són esborrats. Els seus autors tornen al lloc del fet i reincideixen. En general, repeteixen el que va ser eliminat. De vegades confien en la inspiració sobtada. A les xarxes socials es proposa replicar una vegada i una altrala imatge del jove que s’ha canviat de sexei va desafiar el ministre. El seu gest també apareix com una possibilitat de condensar les expectatives i la fúria del que es diu potser amb lleugeresa el‘68 xilè’.

Temes:

Xile