Santiago de Xile, tela de la indignació

El carrer és l’escenari de la seva ira, els murs de Santiago són la tela de les seves reivindicacions. A Xile, entre grafitis i plantilles, la capital porta l’empremta de la protesta, els manifestants competeixen en creativitat per expressar amb paraules i imatges el seu malestar amb el Govern de Sebastián Piñera.

Cap dels vuit quilòmetres d’Alameda s’ha salvat. Al llarg de l’avinguda principal de Santiago que condueix a la plaça Itàlia, el centre neuràlgic de totes les manifestacions des del 19 d’octubre, els edificis estan marcats.

«Assassinen, violen, torturen, Xile en estat de rebel·lió», «Barricades i petons» «Crida per aquells a qui el Govern ha emmordassat» «Beuen la sang del poble»... El poble xilè ha emfatitzat la seva denúncia de la crisi social sense precedents que està sacsejant al país.

Les voreres, les façanes, el paviment, fins i tot als barris residencials, tot està marcat, tot s’ha tornat polític en menys d’un mes.

«¡Nova Constitució!»

Amb lemes i grafitis, els xilens estan refent el món i el seu país. «La normalitat és la nostra esclavitud», «Apaga la tele», «Que tremoli la injustícia quan lluiten aquells que no tenen res a perdre», «Anar fins a la victòria o vèncer». I reclamen una «¡Nova Constitució!».

Demostrant una gran inventiva, els manifestants utilitzen figures literàries com el quiasme («La democràcia dels rics, la dictadura dels pobres», «Sense por, el poble vencerà. Sense transigir, el poble vencerà»), l’anàfora («Si la revolució és necessària, la revolució és possible»), l’antítesi («Bales contra els crits»), l’oxímoron («Stop a l’explotació de la terra. Allibereu l’aigua»), etc.

Objectiu favorit dels opositors, el president Sebastián Piñera està representat en un cartell, assegut sobre una bomba amb temporitzador, amb la llegenda: «S’acaba el teu temps, ve l’esclat».

«Militars, assassins», «Club social anti-Pacos», «Ens estan matant». A més del president, les forces de l’ordre també es troben entre els objectius més freqüents, mentre circulen nombroses acusacions de violència policial quan, per primera vegada des del final de la dictadura del general Augusto Pinochet (1973-1990), milers de soldats patrullen els carrers.

Objectius de les pintades

Alguns llocs estan més coberts que altres de pintades, com edificis institucionals, ministeris, administracions, agències bancàries, universitats amb taxes exorbitants i fins i tot farmàcies, acusades de tenir un acord sobre els preus dels medicaments.

Entre els eslògans més recurrents, «No + AFPs», amb referència als administradors de fons de pensions, organitzacions financeres privades responsables de fer fructificar els estalvis dels treballadors per garantir una pensió finançada, fortament criticades.

A la porta d’una església, «Violadors» (el país va ser sacsejat per una sèrie d’escàndols de pedofília a l’Església Catòlica, arran de la controvertida visita del Papa Francisco el 2018), «avortament lliure» ( fins al 2017 Xile no va acabar amb gairebé 30 anys de prohibició total de l’avortament).

Camuflatge

«No estem en guerra», responen alguns al president Piñera, que va dir el contrari dos dies després que van començar els disturbis.

Notícies relacionades

Els gasoductes de Geòrgia inquieten Occident

I ara, un cop més, Khàrkiv

A les parets de la molt tradicional Universitat Catòlica, una pintura en colors més vius que la part superior de l’edifici revela un camuflatge recent, i no és estrany veure els comerciants o residents al matí, un pot de pintura a la mà, mirant de tapar les inscripcions.

Un edifici queda lliure d’inscripcions: sota vigilància, el palau presidencial de La Moneda, davant d’on passen milers de manifestants tots els dies, mostra una blancor inquietant i brillant.