03 d’ag 2020

Anar al contingut

RELLEU A LONDRES

Boris Johnson, nou líder 'tory'

El conservador ha sigut acusat sovint de mentir descaradament i actuar sempre en interès propi

Begoña Arce

Es diu de Boris Johnson que és potser el polític conservador més famós i possiblement el més detestat del país. La controvèrsia ha perseguit sempre aquest home que acaba de ser escollit líder del partit conservador britànic (Johnson ha obtingut 92.153 vots davant els 46.656 del seu rival, Jeremy Hunt). Als 55 anys, el personatge que és impossible prendre seriosament aconsegueix el principal objectiu de la seva vida: ser primer ministre. Era ja el pla de l’adolescent que feia de les seves a la molt elitista escola d’Eton. El de l’estudiant de llengües clàssiques a la Universitat d’Oxford. Eton Oxford, la ruta tradicional de la classe privilegiada per assolir els llocs de poder a la Gran Bretanya.

Però l’elecció de Johnson és d’alt risc. La carrera de 'Bojo', com l’anomena la premsa, està farcida d’incidents i despropòsits. Qualificat de xarlatà, bufó, mentider i inconsistent, el personatge té més de ‘celebrity’, que de líder. Els seus detractors reconeixen la capacitat que té per emportar-se de carrer una gran audiència, però li retreuen el fet d’actuar sempre guiat per una ambició desmesurada i en benefici propi.

"Podrit menyspreu per la veritat" 

“Es pot discutir si és un pocavergonya o simplement un bergant, però del que no hi ha dubte és de la seva fallida moral i el seu podrit menyspreu a la veritat”, ha dit de Johnson l’antic director del 'Daily Telegraph', Max Hastings, que va ser el seu cap als anys 80. Johnson era llavors corresponsal a Brussel·les del diari conservador, lloc on va practicar a fons el que ara es diu 'fake news'. Els seus invents, exageracions i simples mentides sobre la Unió Europea van contribuir a crear a ulls dels lectors britànics la imatge distorsionada de Brussel·les, que ha culminat en el ‘brexit’.

La falta d’escrúpols va tornar a quedar palesa durant la campanya del referèndum. L’infame “autobús de Boris” assegurava falsament que el Regne Unit enviava a Brussel·les 350 milions a la setmana, diners que podien anar a la sanitat pública. El missatge va calar en l’electorat.  La consulta sobre Europa va ser el seu trampolí per obrir-se pas cap a Downing Street. Després de pensar-s’ho molt, Johnson es va inclinar a favor del ‘brexit’, per aconseguir el recolzament que necessita com a líder entre els membres del Partit Conservador. La seva participació va ser decisiva en el resultat. ¿Convicció o oportunisme? “L’únic interès que el mou és la seva pròpia fama i gratificació”, assegura Hastings.

"Un enorme risc"

Johnson li agrada recordar la seva etapa com a alcalde de Londres entre el 2008 i el 2015, molt més que la seva desastrosa experiència com a ministre d’Afers Exteriors. Aquells anys al capdavant de la capital van ser costosos per als contribuents i diuen molt sobre la seva manera de gestionar un lloc de responsabilitat.

Johnson es va embarcar, desatenent l’opinió dels experts, en almenys vuit projectes fracassats, com la creació d’un pont jardí, d’un nou aeroport a l’estuari del Tàmesi i en la compra de tres tancs d’aigua de segona mà, en contra de l’opinió de la policia antiavalots, que van acabar convertits en ferralla. Steve Norris, un antic candidat conservador a l’alcaldia i membre de Transport per a Londres, considera que Johnson comporta "un enorme risc" com a primer ministre. “Tots aquests projectes ens mostren que Boris mai llegeix els informes ni es fixa en els detalls. És molt bo amb la retòrica, però dolentíssim a l’hora d’actuar”, va declarar Norris a 'The Guardian'.

Johnson diu massa sovint el primer que li passa pel cap, fica la pota, insulta o fa comentaris que voregen el racisme. Cap altre polític hauria sobreviscut al seu llarg historial de relliscades. En el seu primer llibre, el 2002, va comparar el matrimoni del mateix sexe a la poligàmia i el bestialisme.

De Hillary Clinton  va dir que era com "una infermera sàdica en un hospital mental". També va suggerir que Barack Obama, al ser “en part de Kenya”, tenia un “rebuig ancestral” pel Regne Unit. En una recepció, sent alcalde, va suggerir que l’augment del nombre de dones de Malàisia a la universitat responia al seu desig de trobar marit. En un dels seus articles es va referir a la població africana com a 'picaninnies' (‘conguitos’) i va al·ludir als seus “somriures de síndria".  A les dones musulmanes amb burca, les va descriure “com atracadores de bancs” i “bústies de correus”. A la Unió Europea l’ha comparat amb Hitler.

Vida personal caòtica

El nou primer ministre mai havia comptat amb grans simpaties entre els seus col·legues al Parlament. Ara el recolzen perquè veuen en ell l’última carta per frenar l’ascens de Nigel Farage i salvar el Partit Conservador. El problema amb Johnson, temen els que el coneixen, és que mai se sap què passarà amb ell. La seva vida personal ha sigut tan caòtica com la política. En l’actualitat s’està divorciant de la seva segona dona, Marina Wheeler, una amiga de la infància, amb qui ha tingut quatre fills. Hi ha una filla més, fruit d’un dels seus múltiples idil·lis i infidelitats. La seva companya des de fa més d’un any és Carrie Symonds, de 31 anys, que ha treballat des de fa temps per als conservadors. La parella va tenir una sonada baralla durant la campanya pel lideratge. És dubtós que Symonds s’instal·li oficialment a Downing Street, però podria inaugurar un paper inèdit en la política britànica: la ‘first girlfriend’.