Crònica del daltabaix anunciat del chavisme

Es baixa amb pessimisme existencial al metro de Caracas. Cridòria, empentes, una inèrcia de iogui que, de sobte, deriva en estretors furioses. Tot pot passar abans de començar el trajecte a l'estació Propatria, amb destí al centre. La temperatura arriba a dins del vagó al punt d'ebullició. El riu humà traspua. L'olor de transpiració es barreja amb els perfums femenins. La gamma de fragàncies és tan extensa com la coqueteria. El metro és una fàbrica d'estats paranoics (es tem l'atracament o l'accident) però, també, d'il·lusions i fracassos. Es podrien auscultar a les cares dels passatgers. Hi havia, a aquella hora en què ja no entra ningú al vagó, mirades en què es dibuixaven els efectes del sarau per la victòria electoral. En altres estava inscrita el desassossec.

S'ha dit: no hi cabia una agulla. Tot i així, sempre hi ha una escletxa per a la lectura. Una noia que havia d'estudiar al Col·legi Militar feia malabars per sostenir el seu exemplar de 'Crónica de una muerte anunciada'. El títol de la novel·la de Gabriel García Márquez podria alterar-se lleument per explicar què havia passat.

El que es va anunciar els últims mesos com a inexorable va ser el daltabaix del chavisme. En conversaven a les palpentes dos joves. A l'arribar a l'estació Gato Negro, els amics no es posaven d'acord. “¿No t'has adonat que aquí hi ha hagut sabotatges?”. Semblaven seguidors del comandant. L'altre va respondre: “Mira, aquest govern s'ha cavat la seva pròpia tomba. No hi ha revolució amb una inflació que és la més alta del món”. Al seu company no li va quedar més remei que acceptar la realitat. Van abandonar la formació en Belles Arts, però abans ja s'havien cridat a silenci.

CHAVISTES DISSIDENTS

En les paraules dites en veu alta i que s'havien intercanviat enmig d'empentes, en reverberaven altres de chavistes dissidents i exchavistes, paraules dites quan la derrota potser s'hauria pogut evitar. Des del 2007, l'alemany Heinz Dieterich, ni més ni menys que el sociòleg que va encunyar la frase “socialisme del segle XXI", fa temps que augura el que va convertir en una profecia autocomplerta. Per Dieterich, Veneçuela havia esdevingut el “gran teatre tragicòmic d'un farsant, no d'un revolucionari”. L'esquerra va perdre el rumb estratègic. Nicolás Maduro no estava a l'alçada de les necessitats que exigia un viratge. En canvi, el president va impulsar una “guerra econòmica fictícia” i es va inventar un enemic.

Notícies relacionades

Victòria contundent de l'oposició al chavisme a Veneçuela

¿Què passarà ara a Veneçuela?

“Maduro i (Diosdado) Cabello han de renunciar”, va exigir aquest dilluns, des de l'esquerra dissident, Javier Antonio Vivas, en el lloc aporrea.org. La crisi política, econòmica i social, va afegir, “s'ha aguditzat en tots els ordres a causa de la ignomínia d'una dirigència retrògrada” que en comptes d'haver assumit la situació de bancarrota “va preferir jugar a la ruleta russa”. Seran dies de passar factures, fins i tot entre lleials.

A la superfície de la ciutat i al metro segurament també s'hi recordaran les admonicions de Jorge Giordani, que va ser mà dreta d'Hugo Chávez i el 2013 es va barallar amb Maduro i Cabello. Giordani va dir aleshores que s'haurien d'haver pres “mesures dures” per afrontar el desastre econòmic. Era un disbarat amagar les xifres de la inflació (que aquest any és del 211% anual). No podia seguir emetent bitllets sense valor de manera descarada. Hi haurà, en aquests vagons, acords i desacords, assentiments i rebutjos. Alguna cosa en saben tots els viatjants. La història, com una virolla, ha fet un gir que provoca marejos de felicitat o nàusees, segons el passatger.