De la indignació a l'acció

¿Per a qui escric aquest article? Bàsicament per a la gent que, des de la indignació per la situació que pateix el poble sirià, voldria que s'hi fes alguna cosa honesta i no interessada. Diguem-ho: és una barbàrie.Baixar al-Assad va reaccionar a les protestes pacífiques de fa dos anys i mig amb la repressió habitual del règim que, amb el temps, va anar augmentant de brutalitat. L'oposició va obrir una via armada que va acabar guanyant massa protagonisme. I, amb el caos, va aparèixer el gihadisme. Resultat: 100.000 morts, 2.000.000 de refugiats i 4.000.000 de desplaçats.

Massa indecència. La del règim; la dels grups armats que infringeixen més dolor a la població; la dels països que, enlloc de cercar sortides, s'han dedicat a armar els seus; la de la comunitat internacional, passiva tot aquest temps, deixant podrir la situació. L'indecent cinisme exhibit pels estats: per sortir dels casos habituals i clamorosos de Rússia i els Estats Units, mirem la reunió celebrada recentment de la Lliga Àrab. L'Aràbia Saudita -una dictadura amb un llarg historial de vulneracions dels drets humans- va reclamar una acció militar «per aturar els crims del règim». El representant del Govern egipci -sorgit d'un cop d'Estat que acaba de fer una matança- es va oposar a un atac militar que no comptés amb l'aval de les Nacions Unides, «perquè convé respectar la llei internacional».

Que l'abast de la barbàrie i els nivells d'indignitat no ens aturin. Una intervenció militar no és una eina adequada per promoure els drets humans i la democràcia. Però, de fet, ha quedat clar que si hi hagués atac seria per donar un toc d'atenció al règim, no pas per enderrocar-lo. Així, pacifistes i partidaris de la ingerència militar «humanitària» podrien compartir un objectiu: trobar solucions al conflicte que, amb atac o sense, caldrà abordar.

Com acaba de dir el prestigiós International Crisis Group la prioritat ha de ser «revitalitzar la recerca d'una solució política». Cal aconseguir que potències i governs de la regió assumeixin la seva responsabilitat i impulsin i reobrin els processos negociadors. Unes negociacions on la societat civil que ha patit el conflicte (comunitats, refugiats, dones, etcètera) hauria de tenir-hi veu i participació.

Notícies relacionades

El cardenal condemnat per malversació renuncia a participar en el conclave

Els liberals guanyen al Canadà impulsats pel rebuig de Trump

I anant al problema de fons. Des de Bòsnia, per no anar més lluny, sabem que si les coses no es fan bé poden acabar molt malament. I continuem sense fer-ho bé. Si realment les democràcies volen posar fi als règims autoritaris, abans que bombardejar-los tenen una fàcil solució al seu abast: deixar de donar-los suport i no fer els ulls grossos davant de les atrocitats que cometen quan la dictadura és «amiga». És una demanda ètica, però també pràctica: si vols combatre una dictadura mentre n'alimentes una altra que et convé, la teva queixa perd tota la credibilitat.

Cal, també, enfortir els instruments de garantia dels drets humans; ampliar els mecanismes de prevenció i de resolució de conflictes; impulsar canvis en el sistema de governabilitat mundial perquè aquesta sigui més democràtica i justa i, és clar, posar controls al comerç d'armes.