Ni vermell ni telèfon. La llegenda de la guerra freda

El telèfon vermell -que no va ser telèfon ni era vermell- és un dels mites de la guerra freda, la situació geopolítica i, sobretot, l'equilibri d'armes nuclears que va dominar la vida internacional durant la major part de la segona meitat del segle XX, des del pont aeri de Berlín, el 1947, organitzat pels occidentals per protegir la llibertat dels berlinesos, fins a la desintegració de la Unió Soviètica, el 25 de desembre de 1991, passant per la guerra de Corea (1950), les crisis de Berlín (1961) i Cuba (1962) i nombrosos conflictes regionals. Aquesta és la cronologia que preval en els estudis més exhaustius sobre la matèria.

La crisi dels míssils soviètics a Cuba, que va col·locar les dues grans potències al caire de l'holocaust nuclear, l'octubre de 1962, va generar la necessitat urgent d'una comunicació directa per solucionar els problemes que havien obstaculitzat o havien demorat el diàleg entre el president John Kennedy i el líder soviètic, Nikita Khrusxov. Avui sabem que els nord-americans van trigar ni més ni menys que 12 hores a descodificar el missatge inicial del líder del Kremlin, que havia estat entregat a l'ambaixada de Moscou, xifrat i transmès per aquesta. Una pèrdua de temps altament perillosa en uns moments d'alarma nuclear.

El mal anomenat telèfon vermell, concebut com una necessitat urgent, va ser als seus inicis un doble circuit telegràfic, una línia directa de teletip que va unir Washington amb Moscou -de fet el Pentàgon (no la Casa Blanca) amb el Kremlin-, passant per Londres, Copenhaguen, Estocolm i Hèlsinki. L'acord per a aquestahotline(línia calenta), el van firmar els dos governs a Ginebra, el 20 de juny de 1963, però la primera prova es va efectuar el 30 d'agost del mateix any, ara en fa mig segle, quan Washington va transmetre a Moscou el missatge següent:«Una guineu ràpida i bruna va saltar sobre el llom d'un gos gandul 1234567890»,que incloïa totes les lletres i números de l'alfabet llatí.

La llegenda del telèfon vermellva aconseguir una gran popularitat al prodigar-se en sèries de TV, novel·les d'espionatge i pel·lícules, entre les quals va sobresortir l'amarga sàtira antimilitarista de Stanley Kubrick que es va estrenar a Espanya amb el títol de¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú, que té ben poc a veure amb l'original anglès: la traducció literal ésDr. Insòlit (Strangelove) o com vaig aprendre a deixar de preocupar-me i estimar la bomba,protagonitzada per Peter Sellers, que relata les peripècies d'un grup de militars nord-americans paranoics que miren de provocar una catàstrofe nuclear.

Per comprendre la situació sembla oportú recordar que la guerra freda va comportar un deteriorament de les relacions internacionals i unes conductes sovint histèriques en els dos blocs antagònics, així com una tendència acusada a exagerar la maldat i els mètodes diabòlics de l'adversari. Una època presidida per l'equilibri del terror, el pànic d'una guerra nuclear per un error de càlcul, un accident o simplement per l'aplicació de la doctrina del tecnòcrata Robert McNamara, secretari de Defensa amb John Kennedy, entestat a racionalitzar el conflicte, és a dir, a«combatre en la guerra nuclear d'una manera molt similar a com en el passat es desenvolupaven les operacions militars convencionals». Una pretensió que va resultar il·lusòria.

La confrontacióal límit de l'abisme nuclear es va entreveure almenys en tres moments paroxístics que van posar a prova les doctrines dels estrategs, els nervis dels líders i la conveniència d'una comunicació directa més fluida: la guerra de Corea (1950-1953), l'erecció del mur de Berlín (13 d'agost de 1961) i la crisi dels míssils soviètics instal·lats a Cuba (octubre de 1962). Els dos últims episodis van assenyalar, a més a més, el caràcter tumultuós de les relacions entre Kennedy i el líder soviètic Khrusxov, dos homes de conviccions que van haver de retrocedir quan eren a tocar de l'abisme.

La doctrina de la racionalització del conflicte nuclear de McNamara va fracassar estrepitosament perquè tant Kennedy com Khrusxov, a l'arribar l'hora decisiva, quan van veure el perill real, van actuar moguts pel pànic irracional, el terror de l'aniquilament recíproc i total, l'anomenada destrucció mútua assegurada (MAD -boig- en la seva sigla anglesa), durant les hores angoixants posteriors al descobriment per part dels avions espies nord-americans (U-2)que els soviètics havien instal·lat a Cuba míssils d'abast mitjà, capaços de transportar caps nuclears i d'impactar en territori nord-americà.

Kennedy i Khrusxov no es van entendre mai. Van celebrar una primera reunió a Viena, en terreny neutral, el 3 i 4 de juny de 1961, que va resultar un fiasco, entre recriminacions recíproques i intents de confondre la premsa. El líder soviètic va insistir que firmaria un tractat de pau amb la República Democràtica Alemanya (RDA), cosa que hauria significat deixar les vies d'accés a Berlín occidental en mans dels comunistes alemanys i les tropes soviètiques. El president nord-americà va replicar: «Si això és veritat, serà un hivern molt fred». I després va teoritzar davant dels seus compatriotes:«Existeix el perill que els governs totalitaris que no estan sotmesos a vigorós debat popular subestimin la voluntat i unitat de les societats democràtiquespel que fa als seus interessos vitals».La ruptura va ser inevitable i la crisi de Berlín va arribar al seu desenllaç de la pitjor manera per a Occident: l'erecció del mur, iniciada el 13 d'agost de 1961, la fortificació de l'horrible cicatriu que va consagrar la divisió d'Europa, de manera que la fractura d'Alemanya, els filats, els blocs de ciment i la brutalitat dels guàrdies fronterers (vopos)al disparar contra els fugitius es van convertir en el símbol ominós de dos mons hostils i irreconciliables. El sinistre monument de la guerra freda. Les protestes occidentals, començant per les del mateix Kennedy, no van passar de la retòrica, quan era evident que la llibertat s'inclinava davant l'opressió, i malgrat que la superioritat nuclear dels Estats Units era incontestable.

Amb aquests antecedents,Kennedy desconfiava profundament, i quan va saber que els soviètics havien instal·lat a Cuba algunes rampes de llançament de míssils, apuntant cap a Florida, va arribar a la conclusió que el líder soviètic no l'havia comprès o no havia pres seriosament les seves advertències. En un dramàtic missatge a la nació (22 d'octubre), el president va proclamar que la conversió de Cuba en una base nuclear soviètica era intolerable, va ordenar el bloqueig naval de l'illa, per impedir l'arribada de nous míssils, i va comminar el Kremlin perquè retirés els que ja hi havia instal·lats.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

Després d'una setmana de forcejament al límit de l'abisme, amb l'intercanvi de diversos missatges entre la Casa Blanca i el Kremlin, Khrusxov va acceptar la retirada dels míssils a canvi que Kennedy fes el mateix amb els de Turquia i reiterés la seva promesa de no envair l'illa. A principis de novembre, els soviètics van desmantellar i van repatriar els míssils. Fidel Castro, molt molest per la batalla que s'havia entaulat a la seva esquena, va assegurar sempre que la idea d'instal·lar els míssils se li havia acudit a Khrusxov, aparentment enlluernat per l'emoció que la revolució cubana es pogués estendre per l'Amèrica Llatina. Khrusxov va passar a la història com un optimista compulsiu.

El desenllaç de la crisi va accelerar els contactes diplomàtics per millorar les comunicacions entre Washington i Moscou. La primera utilització intensiva de la línia vermella es va produir durant la Guerra dels Sis Dies (1967). El 1985, la comunicació es va començar a fer per fax, i el 1991 es va establir el telèfon directe, via satèl·lit, que van utilitzar per primera vegada els presidents Gorbatxov i Bush pare, els homes que van segellar precisament el final de la guerra freda.