Glòria i drama familiar

Dos germans, dos destins. Un conquista el zenit i és objecte de veneració. L'altre, que potser s'imaginava que arribaria a la glòria, s'enfonsa en el fang i és el seu propi infern. Els noms d'aquestes històries poden ser intercanviables, però sempre mantenen la seva eficàcia dramàtica. En aquest cas es tracta de Carlos Tévez i Juan Alberto Martínez.

El primer és ídol del Manchester City i de la selecció argentina de futbol: s'ha fet a si mateix en un ecosistema hostil. El seu germà no es va poder escapar de certa lògica determinista que castiga els joves marginals argentins. Acaba de trobar la fama, però per raons que, en rigor, encobreixen una trama social. La seva cara desencaixada es va imprimir als diaris. La càmera el va retratar al jutjat que el va condemnar a 16 anys de presó per un delicte comès dos anys enrere.

La cicatriu invocada

El 2008, Martínez i el seu cunyat, Carlos Alberto Ávalos Verón, es van disfressar d'agents de seguretat per intentar robar un furgó blindat en una gasolinera. Quan es va conèixer la sentència, Carlitos, el jugador del pueblo, es va imposar un rigorós silenci.

L'aclamat i el condemnat comparteixen mare i pare. La misèria comuna va fer que portessin cognoms diferents. Gairebé no es parlen, malgrat que Tévez es va fer càrrec de totes les despeses de la defensa.

L'atacant del City va ser abandonat per la seva mare biològica quan tenia sis mesos. El va deixar a càrrec de la seva germana Adriana i el seu cunyat Segundo Tévez, poc després que una tetera amb aigua bullint caigués sobre Carlitos. Al seu coll quedaria estampada una gran cicatriu i alguna cosa més: una marca d'origen que una vegada rere l'altra és invo­cada.

Per això Tévez considera que els seus oncles són els seus pares verdaders i els seus quatre cosins, germans de la vida. Amb ells va créixer al barri Ejército de los Andes, que pren el seu nom d'un episodi de la gesta de la independència, però que va ser batejat com a Fuerte Apache. Al límit oest de la capital argentina, s'ha convertit en sinònim de perillositat. La televisió sempre es refereix a aquesta topografia en clau catastròfica. Drogues, armes que escupen de manera incontinent a les nits, violència familiar, addiccions precoces, deserció escolar, no configuren el millor entorn per a un nen o un adolescent.

El caràcter heroic de Tévez s'ha forjat en aquest escenari degradat. Fins i tot la publicitat multinacional va convertir en consigna la seva proesa. A l'aixecar la figura de l'ídol del City, Nike exalta clamorosament la «cultura Apache». El barri a vegades funciona com una mena de parc temàtic d'aquella gesta personal. Els que s'atreveixen a anar-hi, acompanyats per algun guia, sempre es troben amb un veí que els explica una anècdota. «Sí, per aquí el vèiem», repeteixen, per complaure els curiosos. «Sí, encara hi té alguns familiars, però ell no els ajuda a tots», revelen altres.

Cada vegada que torna d'Anglaterra, envoltat de guardaespatlles i agents que vetllen per la seva imatge, Tévez recorre Buenos Aires amb un dels tres Audi R8 existents a l'Argentina. En menys d'una dècada ha acumulat una enorme fortuna a força de golejar al Boca Juniors, el Corinthians del Brasil, el Manchester United i, des de fa dos anys, al Manchester City, per al qual va marcar dissabte un gol decisiu davant el poderós Chelsea.

Però Carlitos diu i repeteix que no deixa de recordar on s'ha criat. El 2004 va formar amb els seus vells amics una banda de cúmbia i reggaeton, els Piola [astut] Vago. La vulgaritat de les cançons no deixa de ser un document de la parla i el comportament dels milers i milers d'argentins que no treballen ni estudien: «De qué te la das che gil atorrante/ si vos en mi barrio sos un vigilante [policia]».

Vella discòrdia

Notícies relacionades

No va ser el 4 de juliol | + Història

Lula i Milei, a matadegolla en la cita de presidents del Mercosur a l’Argentina

De les poques coses que sembla que comparteixen Tévez i el seu germà són els gustos musicals. El judici va posar en escena vells ressentiments, com en un culebró. Diuen no obstant que quan Martínez va ser atrapat a Fuerte Apache, va advertir els policies que ja li arribaria a Carlitos el que estaven fent.

Martínez va assegurar després al tribunal que el Pitbull que sortia a les escoltes telefòniques era l'astre -així l'anomenaven abans d'arribar a la fama- i no ell: «A mi em coneixen com el Pelado». La fiscal va desmuntar la tàctica de l'assaltant i, sense proposar-s'ho, va revelar una vella discòrdia, la de dos homes i dos destins: dues cares d'una mateixa moneda familiar i, a la vegada, d'un drama que els excedeix.