anàlisi

L'emoticona de la tristesa

Concentració recent en favor de la tolerància religiosa a Manhattan.

Concentració recent en favor de la tolerància religiosa a Manhattan. / REUTERS / JESSICA RINALDI

3
Es llegeix en minuts
Antoni Bassas
Antoni Bassas

Corresponsal de {TV-3} als EUA

ver +

La crispació desfermada per la mesquita a prop de lazona zeroha evidenciat que, nou anys després, els Estats Units continuen estirats al divan del psicoanalista on van caure deprimits aquell fatídic 11 de setembre. I els símptomes no són de millora.

La blocosfera n'ha anat plena. «És la notícia perfecta per a nosaltres», em reconeixia dilluns passat a Nova York un alt directiu deThe Huffington Post. El trànsit electrònic a favor i en contra de la mesquita ha estat tan intens en tots els mitjans que per uns dies ha semblat que en aquest país no es discutia de res més.

Per als polítics conservadors també és la polèmica ideal, sobretot a dos mesos i mig d'unes eleccions. A falta de líder i de programa, els republicans han decidit que no hi ha res de dolent a ser el partit delno, com els ridiculitzen els demòcrates, i han jugat la carta de la negativa a la mesquita com agrada als partits: sense matisos i a favor de corrent.

Newt Gingrichha parlat com un home del carrer: «És simplement grotesc erigir una mesquita al lloc del símbol més visible de les horribles conseqüències de la ideologia islamista radical. Els musulmans assenyats, amb una normal

sensibilitat envers les famílies de les víctimes, s'adonen que està ple

d'altres llocs per poder pregar. No hi ha d'haver una mesquita a prop de lazona zero fins que no hi hagi esglésies o sinagogues a l'Aràbia Saudita».

Elnorepublicà encara ha estat més clamorós quan ha sentit eld'Obama. Si la serp informativa de l'estiu passat va posar en dubte el lloc de naixement del president, aquest estiu ha tornat la vella cançó de siBarack Hussein Obamaés musulmà.

Només va faltar el seu discurs la primera nit del Ramadà quan, amb un aparent menyspreu per les enquestes i l'ull per ull tan del gust dels nord-americans, va afimar que els musulmans tenen el mateix dret que tothom a practicar la seva religió als Estats Units, i que això inclou construir un temple en una propietat privada del baix Manhattan. I ho va rematar: «Això és Amèrica, i el nostre compromís amb la llibertat religiosa ha de ser indestructible».Bill O'Reilly es preguntava a la cadena Fox News siObamaera un arrogant o un incompetent.

Però sota l'escuma que omple els canals de notícies i que busca rèdits electorals hi ha el preocupant mar de fons d'un país que es demana en veu alta si la seva exitosa màquina de fer nord-americans ha fracassat amb els musulmans. La bogeria de l'oficialNidal Malik Hassanmatant dotze companys de files en una base militar de Texas, el novembre passat, va acabar d'encendre totes les alarmes.

Crisi d'identitat

Un dels responsables a Washington DC del CAIR, el Consell de Relacions Americanomusulmanes, m'explicava amb un somriure resignat que ja s'ha acostumat que un agent de policia entri a l'avió just abans de l'enlairament i, davant la mirada alarmada de la resta del passatge, li torni a demanar els papers a causa dels seus inequívocs trets.

Tot i així, la islamofòbia seria una patologia temporal si no fos que enfonsa les seves arrels en el terreny enverinat d'una aguda crisi d'identitat nacional. Des de la victòria en la segona guerra mundial, almenys tres generacions de nord-americans havien gaudit d'uns enormes superàvits d'autoestima.

No és que anessin curts d'enemics, però se sentien forts i segurs, protegits pels seus míssils i per dos immensos oceans. L'11 de setembre de 2001 va trencar el mite. Després, la Xina ha acabat d'emergir, Arizona ha construït un mur a la frontera amb Mèxic,BushiObamahan hagut de dedicar muntanyes de dòlars dels contribuents a salvar el capitalisme, centenars de milers de famílies no han pogut pagar la hipoteca, l'atur no baixa del deu per cent, les tropes tornen de l'Iraq enmig de la indiferència i la majoria sospita que la guerra de l'Afganistan no s'està guanyant.

Una lectora deThe New York Times, disgustada per la reacció intolerant contra la mesquita de lazona zero,va escriure fa uns dies: «Aquest no és el país en què vaig néixer i créixer.

Notícies relacionades

Aquest no és el país en què crec». Els seus compatriotes conservadors afirmen, cada dia, exactament el mateix.

Corresponsal de TV3 als EUA