L¿Exèrcit esclafa els 'camises vermelles¿ a Bangkok

Va caure el fortí vermell i va cremar Bangkok. Dos mesos i 80 morts ha necessitat el Govern per esclafar la marea de desheretats que havien conquistat el cor comercial. L’Exèrcit els va fer fora ahir a trets. L’operació, pel que es temia, va ser un èxit de precisió quirúrgica: 15 morts (un periodista italià entre ells) i 60 ferits.

Però al Govern li queda un país polaritzat i les institucions debilitades. El problema persisteix i la lluita no va acabar ahir, aclarien elscamises vermellesen la retirada. «Tornarem molt aviat. Hi ha massa pobres a Tailàndia perquè ens puguin controlar a tots», prometia Jiaep, de 40 anys, descalça i arribada des de Pattaya, la ciutat bordell. La capital cremava a última hora, amb nombroses columnes de fum. Almenys 27 edificis i 16 sucursals bancàries van ser cremats. Entre aquests, la flamant seu de la borsa. També van ser desallotjades diverses cadenes de televisió i diaris locals, als quals els manifestants acusen de publicitar el poder.

Bangkok, canalla, vitalista i nocturna, acabava el dia esgotada, sotmesa al toc de queda, amb fins i tot les cases de massatges tancades. Els carrers estaven deserts i algunes zones continuaven sense electricitat. La mesura es va ampliar a 23 províncies. Les pròximes hores revelaran si aquests atacs són l’espuma de l’onada o acosten el país a la guerra civil. Els xocs de la capital es van encomanar ahir a les empobrides províncies del nord, el feu vermell.

BARRICADES SUPERADES / Un eixam d’helicòpters, tan aviat va despuntar el sol, ja anunciava que el Govern finalitzava les estèrils negociacions. Una columna de tanquetes avançava per l’avinguda Silom i superava fàcilment les barricades de pneumàtics i canyes de bambú, a l’entrada del parc Lupini. El recorregut fins al cor del camp va ser un passeig militar malgrat la resistència delscamises vermelles, alguns amb granades i pistoles i molts més amb tiradors, coets pirotècnics i altres armes artesanals.

L’escenari, més tard, era el propi d’una fugida cames ajudeu-me, amb desenes de sabates, mosques sobre els perols i la bugada al sol. Elscamises vermellesque quedaven davant de l’escenari del camp, conscients de la imminent batalla, cantaven i ballaven amb una eixordadora música discotequera que es barrejava amb els trets i les explosions cada vegada més pròximes.

Al migdia cessava la música i pujava plorós a l’escenari Jatuporn Prompan, el líder més visible, per anunciar l’evidència. «Ens rendim. No volem més morts». Sis líders més se li afegirien després. L’anunci va portar primer llàgrimes i súpliques de vendre car el fortí entre els congregats, dones i nens en gran part. Després, el caos.

CÒCTELS MOLOTOV / El gruix de la gent va córrer cap a les sortides o cap a l’hospital, mentre grupuscles d’incontrolats s’afanyaven a complir la promesa d’arrasar el barri pijo si entrava l’Exèrcit. Botigues de Loewe i Louis Vuitton van ser massacrades. Una bombona de butà va incendiar l’elitista restaurant Zen, a la planta baixa del Central World, el segon centre comercial més gran de l’Àsia.

La guerrilla urbana es va estendre per la ciutat, amb focus més o menys sorollosos. En una artèria principal, mitja dotzena d’adolescents i nens intentaven cremar un autobús, estúpidament protegits de les bales amb lleugers cascos de motos. S’acostaven arrossegant-se i llançaven pedestres còctels molotov mentre a 100 metres disparaven els soldats. Només el setè va tocar tímidament la roda, suficient perquè s’allunyessin rient i fent xocar les mans, com si es tractés d’una entremaliadura. Cinc minuts després, el foc arribava al dipòsit de gasolina i la multitud llunyana acompanyava l’estrepitosa explosió amb aplaudiments.

SOLDATS CONTRA SOLDATS / Tailàndia no hauria de tenir Exèrcit per estètica. Aquells rifles d’assalt no casen amb els tailandesos, alegres sense comparació. Fins i tot en el punt més cru d’una crisi d’ordre públic, el comandament d’una patrulla pròxima a l’autocar no deixa de somriure, amb gruixut material antiavalots i casc sota la canícula.

Vam acabar debatent sobre Messi i Ronaldinho. «Estimo elscamises vermelles, són els meus germans. Però també estimo el meu país, i he de mantenir l’ordre», explica, amb la suor banyant la seva cara. Durant la crisi s’han vist soldats disparant sobre els soldats que disparaven a manifestants.

Notícies relacionades

Tailàndia: crisi, violència i poder

Multimèdia | 500 dies de guerra: El poder de Putin s’esquerda en plena contraofensiva d’Ucraïna

Uns 700 o 800camises vermellescontinuaven ahir a la nit refugiats a l’hospital i el temple del fortí per por dels franctiradors a les vies de sortida. Una dona a l’hospital assumia que marxarà sense haver enderrocat el Govern, cosa que sí que van aconseguir elscamises groguesdos anys enrere. Nega la derrota. «Hem guanyat. Ens hem fet sentir i el món sap que el nostre Govern dispara contra la seva gent», sosté, mentre el fum dificulta respirar i sonen desenes d’alarmes antiin-cendis.

Darrere seu, el Central World ja és una enorme pira. Més tard també cremaria la seu de la Borsa. Són els corol·laris d’una victòria en absolut pírrica per a aquests pagesos: l’edifici on l’elit urbana de Bangkok es repartia la riquesa del país i aquell al qual anava per gastar-se-la són avui cendres.