Tailàndia: crisi, violència i poder

Una visió parcial i distorsionada que es ven fàcilment en molts mit-

jans de comunicació occidentals és la de presentar elscamises vermellescom un moviment que lluita per la democràcia i la igualtat; el Govern presidit perAbhisit Vejjajivaés presentat per aquests mateixos mitjans com una camarilla al servei de l’elit que reprimeix indiscriminadament la població. Res més fals.

El drama que es desenvolupa avui mateix a Bangkok i a altres zones del país obeeix certament a unes causes sociopolítiques molt profundes. Però aquestes causes i arrels serveixen, abans que res, de maneta de control i manipulació al servei de tèrbols interessos, moguts pels diners i el poder.

És veritat que elscamises vermellesdifícilment existirien sense una història prèvia de marginació i injustícia. Però el rerefons real d’aquesta aterridora representació es deu, fonamentalment, a una lluita ferotge pel poder davant la perspectiva de la imminent successió al tron d’un monarca gran, carismàtic i estimat, el reiBhumibol Adulyadej,per un príncep escassament competent i incapaç d’obtenir l’afecte i el respecte del seu poble.

En aquest escenari s’han posicionat dues coalicions, articulades al voltant del suport o el rebuig a l’exprimer ministreThaksin Shinawatra.Thaksin, que va reunir una immensa fortuna començant amb la seda i acabant amb els telèfons mòbils i els satèl·lits, va fer de la seva riquesa la plataforma per aconseguir el poder i, quan el va obtenir de manera democràtica gràcies a les seves polítiques populistes, va fer del poder un instrument per enriquir encara més els seus en un marc de corrupció, nepotisme i autoritarisme inusitats.

Thaksinva obtenir el suport de les masses rurals del nord i nord-est del país, tradicionalment ignorades per una elit monàrquica antiquada i reaccionària. Però el rebuig del thaksinisme no és només el d’aquesta elit gelosa per mantenir els seus privilegis seculars; és també el d’uns sectors urbans educats i internacionalitzats que repudien l’autoritarisme i la corrupció.

El cop militar del setembre del 2006 va acabar amb el poder deThaksin, però no el va privar de les seves bases ni va resoldre les coses. Es va voler acabar amb un mal –el thaksinisme– encara pitjor, el colpisme militar. I així, entre els uns i els altres van sembrar la divisió que ha portat el dolç regne de Siam a l’odi, la violència i el caos.

Res no hauria estat possible sense la set de venjança deThaksini ara pròfug de la justícia després de la seva condemna per diversos delictes de corrupció. És cert que les bases delscamises vermellesestan formades per persones decents que anhelen acabar amb dècades d’injustícia. Però també ho és que els seus dirigents tenen unes mires molt menys altes. Sense els diners deThaksin,fruit d’una brutal i prolongada espoliació, aquestes masses, la mobilització durant diversos mesos de les quals hauria estat impossible sense una sòlida base financera, han estat, inconscientment en la seva majoria i conscientment pels seus caps i agitadors, al servei dels interessos egoistes d’un home, d’una família i d’un grup de poder.

Això no eximeix, evidentment, la vella elit tradicional al voltant de la monarquia de les seves greus responsabilitats, degudes a la seva ceguesa, egoisme i falta de solidaritat social. La conseqüència ha estat la divisió dramàtica entre dos blocs que tots dos han aprofundit amb idèntic interès en els últims cinc anys. Aquesta divisió ha portat a Tailàndia la violència, el caos i la incertesa.

¿Com podrà el poble tailandès sortir del forat on l’ha ficat la vesània criminal dels demagogs i manipuladors de tots dos bàndols? Farà falta utilitzar el verb reconstruir. Faran falta les estructures físiques i, sobretot, les ètiques i morals, per a les quals Tailàndia hauria de recórrer als seus ancestrals i admirables valors budistes.

Notícies relacionades

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

Israel instal·la nous campaments mentre ultima la invasió de Rafah

Farà falta un esforç de la societat civil per omplir el buit polític i la falta de cultura democràtica que els uns i els altres han propiciat. S’haurà d’escoltar tothom, atenent les raonables queixes d’uns i altres, i castigar els que han portat el seu criminal afany de poder a la destrucció d’una de les ciutats i un dels països més bonics d’Àsia i del món.

Coneixent el poble tailandès, i la seva capacitat de patiment, que he pogut viure en primera persona, sé que sabrà treure aquest extraordinari país de l’abisme en què ha caigut. I els seus amics d’arreu del món estarem amb ells per ajudar-los.