Negres esclaus de negres

Potser més que el vodú i altres creences ancestrals és una història plena de despropòsits la que porta molts haitians a afirmar amb total convicció que el que acaba per fer embogir els governants i convertir-los en diables és que«mengen massa nens tendres». Ho van dir fins i tot de l’expresident Jean-Bertrand Aristide, que durant 15 anys, fins al 2004, va representar l’únic i partit parèntesi d’esperança dels marginats.

Aquella gran boca de ponent de l’illa semblava predestinada. Elstaínoscultivaven fins i tot les arts i parlaven amb els déus en danses de trànsit. Els assetjaven els que anomenaven caribs, és a dir, caníbals. Al nord, on després es van ensenyorir els pirates, es va enfonsar la nauSanta Maríala Nit de Nadal del 1492. Extasiat amb La Española, Cristòfol Colom va aixecar amb la fusta de la caravel·la el fort La Navidad, que va ser arrasat pels caribs.

Un canyar amb esclaus

Acabats els indis en un pròsper mig segle, el setge dels bucaners va acabar per obligar la metròpolis a establir una sèrie de tractats amb França, que va convertir l’illa en un canyar, amb la finalitat de produir el 80% del sucre que va servir per endolcir les suportables amargures del desenvolupament. Una illa entre taurons amb mig milió d’esclaus portats de diferents punts de l’Àfrica. El mestissatge va ser negre i la seva ferocitat tan gran com per enfrontar-se a mastins importats i derrotar fins i tot Napoleó.

Haití va forçar l’abolició de l’esclavitud el 1794 i 10 anys després va aconseguir la independència. En les protestes populars encara ressona el crit de guerra de Jean-Jacques Dessalines, el general que va vèncer les tropes napoleòniques: «Koupe tet, boule kay:Talleu caps, cremeu cases». Va ser el segon país independent, després dels propers Estats Units, que serien el seu tutor. L’illa es va partir definitivament arran de la revolta dels criolls dominicans a meitat del segle XIX.

El primer que van fer els llibertadors –perpetuats en dimensions supranaturals a la platja de Gonaïves– va ser disfressar-se d’aristòcrates i de generals francesos. Amb aquella calor que fa al Carib. Construir el castell més gran a la muntanya més alta per poder veure els invasors. Repartir-se marquesats, barallar-se entre ells, proclamar-se rei o emperador entre secessions. La història amaga tota mena de matances i barbaritats sota la tirania de 23 abjectes ineptes, sàtrapes a la caribenya.

Després del primer segle d’independència, el president de torn va reconèixer que «es va passar de l’opressió del blanc a l’esclavitud del negre contra el negre». Els Estats Units van envair Haití el 1915. Els xavals canten ara, amb el raper Wyclef Jean, les paraules que va dir el periodista assassinat Jean Dominique:«Tenia quatre anys, quan van arribar per primer cop els marines. Era un nen. El pare em deia: no miris això. I un dia em va contestar: això vol dir que ets haitià, que el meu rebesavi era renegre, que no ets francès, britànic, americà, que ets haitià».

Cops d’estat

El record més espaordidor és el de la dictadura dels Duvalier, pare i fill, que van aconseguir el control del país i van acabar amb 60.000 vides en 30 anys, a partir d’unes eleccions que el 1957 van controlar també els sabres. Qualsevolfiesta del chivo es queda curta davant les crueltats dePapa Doc,Baby Doc, que va acabar a la Costa Blava, i els seustonton macoutes. Després van tornar a succeir-se els frustrats presidents, els motins, els cops d’estat.

Notícies relacionades

Lleó XIV demana a J. D. Vance respecte al dret humanitari

La UE debat la reclamació d’Espanya de revisar el pacte amb Israel

Crescut al capdavant del moviment Lavalás, l’exsalesià Jean-Bretrand Aristide va ser l’última esperança de la primera república negra del món, segona nació lliure d’Amèrica i últim reducte de pobresa esclava al continent i l’hemisferi occidental. L’últim Espàrtac traïdor, ara refugiat a Sud-àfrica, es va enriquir, va prorrogar amb trampa el seu mandat i va deixar un país frustrat, la convicció que«menjava nadons en excés i es va convertir en diable», i el que els experts consideren«el més complicat dels estats fallits».

Amb el poder real una altra vegada en poder dels negres literalment carregats d’or, els cascos blaus garanteixen des de fa sis anys l’estabilitat del país. René Preval, que va guanyar les eleccions del 2006, acabava de convocar eleccions per a finals de febrer quan tot, més que mai, es va ensorrar.