Mor el clan Kennedy

Ho va dir ahir el president dels Estats Units, Barack Obama. «Tot i que sabíem des de fa temps que aquest dia arribaria, l’esperàvem no sense temor». Després de més d’un any de lluita contra un tumor cerebral, Edward Moore Kennedy, Ted, Teddy, va morir dimarts a la nit, als 77 anys, a casa seva de Hyannis Port, a Massachusetts. S’ha acabat Camelot, es tanca una era.

Queden fills, nebots, néts… Hereus d’un cognom que representa als Estats Units el més semblant a una monarquia. Però amb Teddy desapareix l’últim membre destacat d’un clan que ha marcat la història, la política i les vides dels nord-americans durant més de mig segle, potser el que més bé va encarnar una realitat resumida per l’historiador James Sterling Young: «La majoria de la gent creix i entra en política. Els Kennedy entren en política i després creixen».

Mentre totes les banderes dels edificis federals baixaven fins a mig pal, el país se sumia en una sensació de pèrdua irreemplaçable que també va posar en paraules el president Obama: «Per a la seva família era un guardià; per a Amèrica, va ser el defensor d’un somni».

El president va arribar a referir-se a Kennedy com «el millor senador de la nostra era». I se li feia difícil triar-ne una entre les prop de 600 iniciatives legislatives que Kennedy va arribar a veure convertides en llei en els seus 46 anys a la Cambra Alta. Drets civils, laborals i electorals; sanitat, educació, lluita contra la pobresa, accés a la vivenda… Tot ho va tocar Kennedy en la seva lluita pel que va denominar «els membres més humils de la societat». I per tot això alguns ja valoren que el seu llegat és més important que el dels seus dos famosos germans, els assassinats John F. Kennedy i Robert Kennedy.

VICTÒRIES I DERROTES / A prop de les seves tombes, al cementiri d’Arlington, a Virginia, serà enterrat. I en aquest cementiri quedarà un home que va conèixer –sempre sota els focus– victòries i derrotes, tragèdies i alegries. L’anomenada «maledicció dels Kennedy», amb una família plena de morts, el va obligar a erigir-se en patriarca.

Teddy Kennedy va viure moltes llums, però també una eterna ombra: Chappaquiddick. Una nit d’estiu del 1969, després d’una barbacoa regada d’alcohol, el seu cotxe va caure per un pont a l’illa. L’acompanyava una noia, Mary Jo Kopechne, que va morir ofegada. Ell va trigar nou hores a avisar la policia. Va ser sentenciat a dos mesos en llibertat condicional per abandonar l’escena d’un accident. Però la condemna va ser en realitat més greu. No va poder mai treure’s de sobre la sospita, els interrogants sense resposta. I en part això va frustrar el seu únic intent d’arribar a la Casa Blanca, perdent a les primàries contra Jimmy Carter el 1980. Però va redirigir la seva carrera. «Perseguir la presidència no és la meva vida; el servei públic ho és», va dir.

ABSÈNCIA CLAU AL SENAT / Els seus col·legues al Senat el van plorar ahir sense diferències de partit, culminant una carrera memorable. Va ser el «lleó liberal», un dels demòcrates més progressistes, assot dels republicans en ocasions històriques, com quan va ser dels pocs a negar el vot a George Bush per a la guerra de l’Iraq. La va denunciar com «un frau».

Notícies relacionades

Un mes després de l’acord amb Israel, l’ajuda continua sense arribar a Gaza, i la UE, sense prendre mesures

La cimera entre Trump i Putin promet més teatre que conclusions

Però també va ser un estrateg que va buscar aliances amb els republicans quan va fer falta per avançar en les causes que defensava. L’última per la qual va lluitar amb passió, com feia des del 1969, va ser la reforma de la sanitat, «un dret i no un privilegi». I la seva absència en aquest debat se sentirà més que pel seu escó buit, per al qual va demanar un ràpid reemplaçament en una commovedora carta la setmana passada, intentant evitar el procés burocràtic que pot endarrerir-se fins al gener.

Obama –a qui va recolzar pagant el preu de la seva bona relació amb els Clinton– ha perdut un gran aliat. I li ressonaran les paraules que li va dir ahir la viuda al vicepresident Joe Biden: «Ell estava a punt per marxar. Nosaltres no estàvem a punt per deixar-lo anar».