'Estratègia de gran calat' (i 3)

Ve de la pàgina anterior

me i el proteccionisme. Podríem evitar aquests perills, però val la pena ser-ne molt conscients.

A NIVELL

MÉSampli, l'objectiu dels EUA hauria de ser estabilitzar l'ordre global actual i crear mecanismes a través dels quals el canvi --l'ascensió de noves potències, la confusió econòmica, el repte de grups supranacionals com Al- Qaida-- pugui acomodar-se sense subvertir l'ordre internacional. ¿Per què? El món tal com està organitzat avui serveix de manera poderosa els interessos i els ideals dels EUA. Com més àmplia sigui l'obertura del sistema global, seran més bones les opcions de comerç, contacte, pluralisme i llibertat.

Qualsevol estratègia amb probabilitats d'èxit en el món d'avui serà la que compti amb el suport i la participació actius de molts països. Prenguem com a exemple la crisi financera, que diferents governs occidentals inicialment van intentar solucionar pel seu compte. Semblaven oblidar-se de la globalització, i no hi ha res de més globalitzat que el capital.

Reconeixent-ho d'una manera tardana, els líders van celebrar la reunió del G-20 a Washington. Va ser un bon primer pas (encara que només això: un primer pas). Sense un enfocament coordinat, qualsevol intent per apedaçar el sistema fracassarà.

EL MATEIX

ÉSaplicable no només als problemestousdel futur --pandèmies, canvi climàtic--, sinó també als reptes actuals de seguretat. El problema del multilateralisme a l'Afganistan --un lloc on tothom diu que està unit en la lluita-- és un trist cas que estableix jurisprudència per al futur. Trenta-set nacions que actuen amb la benedicció de les Nacions Unides per atacar una organització que ha assassinat brutalment civils en dotzenes de països, i que segueixen sent incapaços d'aconseguir un autèntic èxit.

¿Per què passa això? Hi ha múltiples raons, però no hi ajuda que només alguns dels països involucrats --des dels aliats europeus fins al Pakistan-- estiguin autènticament disposats a aparcar els seus estrets interessos de bàndol a favor d'un de més comú i ampli. El terrorisme al Sud-est Asiàtic generalment demana cooperació multinacional efectiva. Continuar com cada dia generarà un terrorisme que es convertirà en un esdeveniment quotidià.

La rivalitat entre nacions, diran alguns, està inscrita en la naturalesa de la política internacional. Però això ja no porta enlloc. Sense una cooperació millor i més sostinguda es fa difícil veure com resoldrem la majoria dels grans problemes del segle XXI. L'autèntica crisi a la qual ens enfrontem no és la del capitalisme o la de l'ocàs dels EUA, sinó la globalització mateix. A mesura que els problemes sobrepassen les fronteres, creix la demanda per una acció comuna.

Però les institucions i els mecanismes per fer que funcioni estan en declivi. Les Nacions Unides, l'OTAN i la Unió Europea funcionen de manera menys efectiva del que ho haurien de fer. Tampoc és que estigui en contra de cap institució en concret. L'ONU, especialment el Consell de Seguretat, té molts defectes i és disfuncional. Però necessitem algunes institucions que puguin solucionar problemes globals; alguns mecanismes que puguin coordinar una política comuna. Si no som capaços de trobar maneres d'aconseguir-ho, hauríem d'esperar més crisis i també menys possibilitats de solucionar-les amb èxit.

En un món caracteritzat pel canvi, cada vegada hi ha més països --especialment grans potències, com Rússia, la Xina i l'Índia-- que començaran a traçar el seu propi camí, i això al seu torn produirà més inestabilitat. Els EUA no poden protegir eternament cada ruta marítima, mediar en cada tracte i lluitar contra cada grup terrorista. Sense alguns mecanismes per solucionar problemes comuns, el món que hem conegut fins ara, amb una economia oberta i amb tots els beneficis socials i polítics que hi estan associats, lluitarà per mantenir-se i potser es veurà obligat a fer marxa enrere.

Ara bé, aquestes previsions pessimistes no són inevitables. Ja es des- envolupen situacions amb els pitjors casos possibles, de manera que es poden prevenir adequadament. I n'hi ha molt bons senyals al món actual. La Xina, la potència emergent més significativa, no sembla buscar subvertir l'ordre establert (com han fet en el passat moltes potències emergents), sinó més aviat triomfar dins d'aquest ordre. Hi ha molta cooperació diària a nivell ordinari entre un gran nombre de països sobre temes que van des de la no-proliferació nuclear fins a la política comercial.

DE

VEGADESles crisis són una oportunitat. La reunió del G-20 a Washington, per exemple, va constituir un interessant presagi d'un futur mónpost-nord-americà. Totes les crisis financeres anteriors van ser gestionades per l'FMI, el Banc Mundial, el G-7 (o el G-8). Aquesta vegada hi estaven plenament representats els països emergents. Alhora, la reunió es va celebrar a Washington, i la va presidirGeorge Bush.Els EUA conserven un paper especialíssim en l'ordre mundial emergent. Segueixen sent l'únic poder global. Compta amb enormes poders de convocatòria, d'elaboració d'agenda i de lideratge, encara que han de ser gestionats adequadament i compartits amb tots els grans actors del món, vells i nous, perquè siguin efectius.

El president electeObamaté els seus propis poders també. No seré jo qui exageri la importància de la seva personalitat tan especial, peròObamas'ha convertit en un símbol global com jo no recordo haver vist en la meva vida.

Si, posem per cas,Obamaes desplacés a Teheran, probablement atrauria una multitud de milions de persones, molt superior que la que podria somiar qualsevol mul.là. Si la seva administració fos capaç de demostrar en la seva conducta diària una genuïna comprensió de les perspectives dels altres països i una sintonia amb les aspiracions de gent d'arreu del món, podria canviar la reputació d'Amèrica de forma duradora.

ASSISTIM A

Notícies relacionades

Multimèdia | 500 dies de guerra: El poder de Putin s’esquerda en plena contraofensiva d’Ucraïna

Mor Pepe Mujica, expresident de l’Uruguai i símbol de l’esquerra

un estrany moment de la història. Una Amèrica amb més respostes, més ben sintonitzada amb la resta del món, podria ajudar a crear un nou conjunt d'idees i institucions, una arquitectura de pau per al segle XXI que aportaria estabilitat, prosperitat i dignitat a les vides de milers de milions de persones. D'aquí a deu anys, el món haurà avançat; les potències ascendents ja no estaran disposades a acceptar una agenda dissenyada a Washington, Londres o Brussel.les. Però en aquest moment i per a aquest home en concret, hi ha una oportunitat única per utilitzar el poder dels EUA per reformar el món. És el seu moment. Se l'hauria d'apropiar.

® Newsweek