'Estratègia de gran calat' (2)

Ve de la pàgina anterior

estigui alineada amb els objectius més amplis. S'utilitza l'urgent per perseguir l'important. O, dit d'una altra forma: mai deixis passar de llarg una crisi.

¿Com es pot pensar estratègicament?Dick Cheneyens en ofereix un exemple, un exemple negatiu. En l'estela de la guerra freda, el personal deCheneyal Pentàgon va redactar un document esborrany que era un intent afectat de dissenyar una estratègia de gran calat.

ELABORADES

segons sembla pel llavors vicesecretari de Defensa,Paul Wolfowitz,lesLínies mestres per a la defensadeclaraven sense rubor que els EUA buscaven la supremacia i la llibertat per maniobrar per tot l'orbe. "El nostre primer objectiu és prevenir l'emergència d'un nou rival", es deia, "cosa que exigeix que ens esforcem per prevenir que qualsevol potència hostil pugui dominar una regió amb uns recursos que puguin, sota un control consolidat, ser suficients per generar poder global".

I el més important, segons afirmava l'esborrany, és la idea que "l'ordre mundial compti al final amb el suport dels EUA" i que "els EUA haurien de poder actuar independentment quan no fos possible ordir una acció col.lectiva".

Era evident que el document pecava d'agressiu i d'unilateral per al presidentGeorge Bush,que el va fer rebaixar. Era un document estrany des de molts punts de vista, un retorn a un món en què els conceptes de "regió dominant" i "control dels recursos" eren considerats fonts de durador poder nacional. (La Xina no ha fet cap de les dues coses, i tot i així, a través del desenvolupament de la seva economia, s'ha convertit en la segona potència mundial.)

PERÒ LES

IDEESdel document van brindar una poderosa ideologia organitzativa a molts conservadors i van establir la base de la política exterior deBushdesprés de l'11-S. Part de l'atractiu d'aquest marc estratègic era que feia una encertada lectura del món dels anys 90. I tot i que hi havia molts estrategs i polítics que parlaven d'una emergent era multipolar, lesLínies mestres per a la defensaabans esmentades reconeixien que aleshores, el poder nord-americà no tenia rival.

Avui dia, qualsevol intent de delinear una estratègia de gran calat també s'ha d'iniciar amb una lectura encertada del món. Per a això, l'Administració demòcrata d'Obamahauria d'estudiar les previsions que recentment va treure a la llum el Consell Nacional d'Intel.ligència sota el títolTendències globals 2025. Un món transformat.

"El sistema internacional --tal com es va dissenyar després de la segona guerra mundial-- serà pràcticament irreconeixible el 2025", diu el document, a causa de l'ascensió dels països emergents, d'una economia globalitzadora i d'un espectacular traspàs de poders. "En termes de mida, velocitat i flux direccional, la transferència de la riquesa global i el poder econòmic que s'està donant actualment --a grans trets, va d'Occident a Orient-- no té precedents en la història moderna".

Alguns veuen en la caiguda dels mercats emergents un argument per defensar que l'era del domini occidental encara no s'ha acabat. Però l'ascens del món no occidental --que va començar amb el Japó a la dècada dels anys 50 i va continuar amb els tigres asiàtics dels anys 60, la Xina dels anys 80 i l'Índia i el Brasil dels anys 90-- és una tendència àmplia i profunda amb possibilitats de seguir endavant.

Per a alguns països emergents, la crisi econòmica actual podria, de fet, accelerar el procés. En el transcurs de les últimes dues dècades, per exemple, la Xina ha crescut un 9% anual, aproximadament, i els Estats Units, un 3%. Durant els pròxims anys, el creixement nord-americà probablement serà de l'1% i el de la Xina, segons les projeccions més conservadores, del 5%. La Xina, per tant, ja creixia el triple de ràpid que els Estats Units, però ara ho farà el quíntuple, cosa que fa encara més pròxima la data en què l'economia xinesa igualarà en dimensions la nord-americana.

S'han de comparar a més a més els enormes excedents de reserves de la Xina amb la immensa càrrega del deute americà: la imatge no suggereix en absolut un retorn a la unipolaritat dels Estats Units.

L'ASCENSIÓde la resta, com n'acostumo a dir jo, és un fenomen econòmic, però té ramificacions polítiques, militars i culturals. En qüestió d'un mes, l'estiu passat, l'Índia estava disposada a desafiar frontalment els Estats Units en les converses sobre el comerç a Doha, Rússia va atacar i va ocupar parts de Geòrgia, i la Xina va celebrar els Jocs Olímpics més espectaculars i cars de la història. Fa 10 anys, cap d'aquests tres països huria tingut ni el poder ni la confiança per actuar com ho va fer. Fins i tot en el cas que el seu índex de creixement baixi, aquests països ja no tornaran a asseure's educadament a la part del darrere de l'autobús.

L'informeTendències globalsidentifica diversos aspectes preocupants del nou ordre internacional: competència per aconseguir recursos com el petroli, els aliments, les matèries primeres i l'aigua; el canvi climàtic, la constant amenaça terrorista i els canvis demogràfics. Però la qüestió més significativa a la qual apunta és que aquests canvis s'estan succeint a tots els nivells i a gran velocitat en el sistema global. Floreixen països amb sistemes polítics i econòmics diferents. Els grups subnacionals, amb agendes variades i contradictòries, estan en ascens. La tecnologia augmenta el ritme de canvi.

Un ferment així sol ser recepta per a la inestabilitat. Canvis bruscos poden desencadenar accions sobtades --atacs terroristes, brots secessionistes, polítiques de risc nuclear--.I la probabilitat d'inestabilitat podria augmentar per la crisi econòmica. Malgrat els cicles de creixement i fallides --com l'11-S i les guerres de l'Afganistan i l'Iraq--, el món ha viscut una època daurada de l'economia. El creixement global ha estat més fort els últims cinc anys que en qualsevol període comparable en gairebé cinc dècades. La renda mitjana per càpita ha crescut més que en qualsevol període del qual hi hagi registres històrics. Però aquesta era ja s'ha acabat.

Notícies relacionades

Multimèdia | 500 dies de guerra: El poder de Putin s’esquerda en plena contraofensiva d’Ucraïna

Mor Pepe Mujica, expresident de l’Uruguai i símbol de l’esquerra

Els pròxims cinc anys vindran probablement marcats per un lent creixement, potser fins i tot estancament i retrocés, en certes àrees importants. ¿Quins seran els efectes polítics d'aquesta caiguda? La història demostra que la confusió econòmica ha anat sempre de la mà de la tensió social, el nacionalis-

Passa a la pàgina següent