La violència segueix dominant la vida dels joves que fa anys eren nens soldat al Congo

Els anys passen per a tothom, també per als nens soldat de la República Democràtica del Congo. Així, els nois joves del país, aquells que quan va començar la guerra el 1996 van rebre com a regal un fusell per combatre a la selva, viuen avui les conseqüències directes de tenir una adolescència lligada a les armes.

Fa cinc anys es va poder declarar una fràgil pau a bona part del país africà. Tot i així, la violència segueix sent l'única via d'escapament que troben molts joves congolesos. La guerra va deixar les terres plenes de mines, l'economia fa aigües per totes bandes, la inflació creix sense parar i la joventut veu en els AK47 o kalaixnikov la millor manera de sobreviure. A més a més d'aquestasalvació, els joves han trobat en les drogues i el vici la seva altra via expiatòria. Així mateix ho explica Flory Kayembe, coordinador de la Xarxa Congolesa d'Acció sobre les Armes Lleugeres i de petit calibre (RECAAL), que va ser convidat a Barcelona per l'entitat catalana Fundació per la Pau.

Kayembe, que des de fa anys treballa en aquest país africà per posar fi al comerç d'armes, assegura:"La guerra no ha deixat cap poble sencer; tothom se'n va cap a la ciutat amb les seves armes, i això fa augmentar el crim i la inseguretat".

Kinshasa, la capital de la Repú- blica Democràtica del Congo és un paradigma d'aquesta situació. Allà, segons Kayembe, convidat a Barcelona com a exemple d'un lluitador per la pau en un context de violència, els joves armats"són capaços d'assassinar una persona si no els vol donar 50 dòlars. És una autèntica barbàrie".Aquest és un exemple més per mostrar com la violència, els trets, la vida al carrer i tots els vicis imaginables marquen el pas de les hores entre els joves armats del Congo.

Les conseqüències derivades de la gran quantitat d'armes lleugeres que han passat i segueixen passant per les mans de civils --es calcula que n'hi ha centenars de milers-- no s'acaben aquí. L'augment dels casos de transmissió de la sida no té fre. Els joves es dirigeixen a les dones, grans i petites, i les obliguen a punta de pistola a tenir relacions sexuals."Les violacions encara són un fet massa quotidià a la República Democràtica del Congo",adverteix Kayembe.

"No confiïs en ningú"

La cultura de la guerra complica encara més la rutina d'aquest país africà on, segons la Fundació per la Pau, moren més de 45.000 persones al mes, la meitat de les quals són nens, i l'esperança de vida és de tan sols de 44 anys. Les armes han afectat, i molt, els valors amb què es regeixen els congolesos. Així, a la República Democràtica del Congo s'han fet molt quotidianes expressions com"si no tens armes, la teva tomba està oberta"o"busca't la vida".La gent ja no té confiança ni en els veïns ni tampoc en els polítics a causa dels anys de guerra i de la proliferació d'armes. És el que Kayembre descriu com"el trauma de la guerra".

Un trauma que prové, en gran part, de les situacions que han hagut de viure molts congolesos, en què han vist repetides vegades com es tallaven braços, cames i caps. Un dels exemples més coneguts d'a- questes horroroses escenes es va produir davant de l'estàtua que hi ha de Patrice Lumumba a la zona on va néixer aquest històric líder.

Incògnites de futur

"Els congolesos no confien ni en si mateixos. Els ànims estan molt decaiguts i tampoc no veuen les millores socials promeses pel Govern de Joseph Kabila",apunta el mateix Kayembe. Per la seva part, el Govern ha anunciat un pla per aixecar el país i s'ha marcat com a prioritats la construcció de carreteres i l'eliminació de les mines antipersones que hi ha escampades pels camps, on es cultivava fins que va arribar la guerra.

Si s'avança en aquests dos sentits, la idea del Govern és que el conreu i el comerç intern d'aliments, que és gairebé inexistent avui dia, perquè només l'avió permet moure's entre les diferents ciutats del país, es puguin desenvolupar ràpidament.

Notícies relacionades

Evitar l’abús i la violència contra noies

Jaume Collboni, en la marxa de l’Orgull LGTBI prohibida a Budapest: «Pot passar demà a Barcelona»

D'altra banda, Kayembe repeteix que la seva funció com a cooperant és també la de donar esperança a una població desanimada perquè sigui més fàcil sortir de la terrible situació en què viuen. Però Kayembe també és conscient que són molts els dubtes que sobrevolen el futur d'aquest país africà, l'únic del món que produeix un mineral que és imprescindible per a la fabricació dels telèfons mòbils, el cobalt.

"No serà una tasca fàcil, ja que ara mateix l'Estat no existeix",afirma Kayembe. No hi ha res més fàcil per comprovar-ho que observar la realitat: les escoles són massa cares, la sanitat és inexistent, i molts no tenen diners ni per comprar-se la roba.