Bèlgica és només un nom

Bèlgica sembla un país, però en realitat en són dos des de fa molt temps: Flandes i els francòfons que viuen a Valònia i a la regió de Brussel.les. L'actual crisi política --ja són cinc mesos i mig sense Govern-- ha posat de manifest la fractura real que separa el país en dues comunitats que parlen idiomes diferents i que viuen un d'esquena a l'altre. Una d'aquestes dues meitats, Flandes, s'ha convertit de facto en una verdadera nació, mentre que la comunitat fran- còfona ha quedat reduïda a una amalgama desestructurada, amb uns partits polítics desunits, que s'aferra a la idea de Bèlgica, perquè no pot sobreviure sense la subvenció financera flamenca.

Flandes, amb el 60% de la població belga, ha deixat de ser la pobra regió agrícola del passat, menyspreada i marginada socialment i políticament durant més d'un segle. S'ha transformat en la regió més rica i dinàmica de Bèlgica, amb una agenda política pròpia, i exigeix transformar l'Estat en un model cada vegada més confederal.

L'abans totpoderosa comunitat francòfona, que havia dominat Bèlgica des de la seva fundació el 1830, ha perdut pes econòmic i polític, coincidint amb l'enfonsament de la mineria i la metal.lúrgia i amb la pèrdua del Congo, les tres fonts de la fortuna del país.

MONOLINGÜES

La llengua és el primer factor de separació dels belgues. El 57% dels valons només parlen francès i únicament el 17% sap també l'holandès, segons l'estudi La dinàmica de les llengües a Bèlgica, elaborat per Victor Ginsburg i Shlomo Weber. A la regió de Brussel.les, el 58% dels francòfons desconeixen així mateix l'holandès.

A Flandes, al contrari, el 57% de la població parla francès i holandès, encara que l'ús públic de la llengua de Voltaire al territori flamenc és cada vegada més restringit. Encara més, si no es parla holandès, és millor utilitzar l'anglès al visitar Flandes: un és més ben rebut.

La decisió adoptada el 1932 de descartar el bilingüisme i establir una separació lingüística entre el nord i el sud de Bèlgica ha conduït a la incomunicació actual. Encara que a les escoles francòfones s'ensenya la llengua holandesa, els alumnes no arriben a dominar-la. "He estudiat el flamenc durant 12 anys a l'escola i segueixo sense saber-lo parlar", confessa Jack Ch. a la web del diari Le Soir.

Per agreujar la situació, a l'arribar a l'ensenyament secundari, l'escola francòfona permet escollir la segona llengua entre l'anglès, l'holandès i l'alemany, i la gran majoria d'estudiants s'inclinen per l'anglès. El 49,2% dels valons es decanten per estudiar anglès, segons confirma un sondeig del diari La Libre Belgique, mentre que el 69% dels flamencs prefereixen el francès com a segona llengua.

DOS MONS

Separats per la llengua, les dues comunitats han acabat vivint una al marge de l'altra en mons completament diferents. Els diaris i els informatius de les cadenes de televisió estan centrats en la seva prò- pia comunitat lingüística i no informen del que passa a l'altra part del territori belga, si no és per oferir-ne les notícies negatives, els successos tràgics. Flandes es recrea en la corrupció francòfona, i Valònia, en la persecució del francès.

Els mitjans de comunicació flamencs són els més radicals a l'hora de centrar exclusivament la informació a Flandes, i sempre es refereixen als esportistes o artistes d'èxit que esmenten com a flamencs, mai com a belgues. Fins i tot les federacions esportives estan separades en entitats diferents lingüísticament. Solament la premsa francòfona utilitza el terme belga per referir-se a les figures del món de l'esport, la música, l'art o la literatura.

"La federalització del país ha fet que cada un se centri en el que passa a la seva regió, que s'ha convertit en el més important", explica Filip Rogiers, corresponsal polític del diari flamenc De Morgen. "Le Soir informa del que passa a Flandes, però hi ha certes qüestions que concerneixen menys els nostres lectors", reconeix Béatrice Delvaux, directora d'aquest diari.

"Flamencs i francòfons vivim a part, tenim vides diferents, aficions diferents, veiem pel.lícules diferents, llegim llibres diferents, fins i tot els nostres nens llegeixen còmics diferents... Ja tenim molt poques coses en comú", lamenta Delvaux.

Alguns diaris, universitats i la població mateix intenten crear nexes d'unió, establir vincles entre les dues comunitats, però la bretxa ja és molt profunda. Les 35.000 persones que es van manifestar el 18 de novembre passat a favor de la unitat del país van ser la meitat dels que es van manifestar fa un any contra la violència després de l'apunyalament mortal d'un jove per robar-li el seu reproductor de Mp3.

Notícies relacionades

Europa repensa la seva estratègia per a un Sahel amb rècords de violència i un inesperat xoc diplomàtic amb Algèria

Dos morts i 20 ferits al xocar un barco escola de l’Armada mexicana amb el pont de Brooklyn de Nova York

LA IMATGE EXTERIOR La situació política comença a passar factura. "La crisi ha frenat algunes inversions estrangeres", assegura Michael Claes, director de la Cambra Americana de Comerç a Bèlgica. "El volum d'inversió estrangera el 2007 serà inferior al del 2006, a causa de la incertesa política", precisa Claes, tot i que "la situació no és preocupant, perquè es partia d'una posició molt bona". "La crisi dóna una imatge negativa de Bèlgica. Les filials han de respondre a les preguntes de les seves centrals, preocupades pel que passa", explica Claes.

La Federació d'Empreses Belgues també està preocupada. "Les empreses i les exportacions funcionen, però la inseguretat política hipoteca la nostra economia", assenyala el director de la patronal, Rudi Thomaes. "El 2007 és un any perdut per a les reformes econòmiques que necessita el país. Davant l'empitjorament del clima internacional, urgeix un Govern capaç de prendre decisions", insisteix Thomaes. "Ara sobretot s'ha de formar un Govern amb rapidesa. La reforma de l'Estat es pot negociar més a poc a poc", acaba dient.