Xavi Martínez: "Era usuari de Caliu i ara en sóc voluntari"

Des de fa anys, Xavi Martínez Aguado (Barcelona, 1966) realitza activitats de voluntariat al seu barri, Horta. Ajuda els usuaris del menjador social Caliu i ensenya teatre als Lluïsos. Aquesta faceta li aporta estabilitat després d'una època difícil en  què va haver de viure al carrer.

SEnD¿D'on li ve la vena teatral?

-De petit ja veia pel·lícules de Rocío Dúrcal, a qui vaig tenir la sort de conèixer. Somiava a ser artista.

-¿Com va entrar en aquest món?

-De jove vaig començar a treballar com a model fotogràfic. Ho combinava amb altres treballs. A partir d'allà, vaig conèixer Xavier i Rosa Maria Sardà, que em van donar la meva primera oportunitat artís­tica.

-¿I després?

-Això em va servir per conèixer  molta gent i entrar a treballar a El Molino i al Teatre Arnau. També feia proves de vestuari per a les vedets i els confeccionava vestits.

-Pluriempleat i autodidacte. ¿Es va formar com a intèrpret?

-Sí. Vaig estudiar a diversos centres: l'escola de teatre El Timbal, l'Institut del Teatre i el Col·legi de Teatre de Barcelona.

-¿I com a modista?

-Sóc bastant observador i vaig aprendre a cosir sol, encara que després vaig fer cursos de patronatge.

-Aquestes habilitats li van obrir moltes portes.

-Sí. A més del teatre i les meves actuacions com a drag queen, vaig començar a col·laborar en programes i sèries de televisió amb personatges que creava i als quals donava vida.

-¿Es guanyava bé la vida?

-Bé, vaig aconseguir una bona posició econòmica i el reconeixement del sector. Tinc molt a agrair a la monja pastillera, el personatge que em va donar més popularitat.

- ¡La monja pastillera!

-Anava vestida com una religiosa, però amb maquillatge molt transgressor, animant la gent en pubs i discoteques. Fins i tot el meu personatge tenia vida pròpia a Facebook.

-Tot li somreia.

-Sí. Fins que vaig començar a trobar-me malament i a marejar-me quan actuava. Després de diverses proves, em van detectar epilèpsia. Els atacs van anar a més i vaig haver de parar.

-¿Què va passar llavors?

-Vaig caure en una depressió. Vaig passar una època molt dolenta. Tenia feines esporàdiques, però després em van acomiadar, em van fer fora del pis de lloguer i em vaig quedar sense res.

-¿I els seus estalvis?

-No és que hagi sigut un malgastador, però no vaig saber gestionar bé la meva economia i vaig acabar vivint al carrer durant dos anys.

-¿Quan va començar a veure la llum?

-Vaig començar a anar a Caliu, un centre d'acollida del barri on esmorzava diàriament i em donaven un gran suport psicològic i fins i tot controlaven que no descuidés la meva medicació. En aquella època també em va sorgir l'oportunitat d'actuar en el teatre i coordinar grups, una tasca que m'encanta.

-¿Com era aquesta nova vida?

-Sempre m'ha agradat ajudar i ja ho havia fet en diverses parròquies. A mesura que la meva salut i la meva situació van millorar, vaig passar de ser usuari del menjador social a voluntari, i vaig continuar amb els meus compromisos teatrals.

Notícies relacionades

El Sant Pau cura amb cultura

«Del parc del Guinardó surten moltes excursions»

-Plans de futur.

-Estic tranquil i en un bon moment personal. Estic a punt de llançar la meva pàgina web i preparo el retorn a la primera línia de l'espectacle. H