"Al Carmel no sabem què és caminar a peu pla"

Onze de la nit. Un ciclomotor s'obre pas des del carrer de Marina, a l'extrem de l'Eixample que alberga el Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Va seguint les línies rectes i la disposició plana dels carrers del més ordenat districte de la ciutat, dos elements que anirà veient desaparèixer a mesura que s'acosta al seu barri. «Al Carmel ni tenim línia recta per anar d'un lloc a l'altre, ni sabem què és caminar a peu pla», diu l'actor  Joan Carreras (Barcelona, 1973).

Ell va néixer i va viure la seva infància a Gràcia, quan «el Carmel no te'l recomanava ningú», recorda. «M'imagino que era per desconeixement, perquè ara que visc en aquest barri, sé que és un lloc segur. Quan tenia gos i sortia a passejar amb ell de nit, mai vaig tenir cap problema. De nit, al Carmel, tothom dorm. A les 22.30 hores ja no hi ha ningú pel carrer», explica el veí. «Si vols sortir a sopar i a prendre una copa, com no compris el sopar i el muntis a casa, amb espelmes, al barri amb prou feines hi ha restaurants on fer-ho, a més del Fausto», detalla.

Orografia singular

Però la ciutat ja té altres barris on sopar i sortir de copes. El veí del Carmel sap que la tranquil·litat del seu barri és deguda, en part, a la seva condició residencial. Pujar a la muntanya predisposa a aïllar-se del soroll per descansar. «Aquest és un barri diferent dels altres de Barcelona. Aquí no tens la sensació de ser a la ciutat», declara l'actor. «El que més caracteritza el Carmel és la sinuositat dels seus carrers, tot al contrari a l'Eixample, que és l'ordre personificat. Aquí, com passa en el cas de moltes urbanitzacions, primer es van construir les cases, moltes de les quals se les van fer els mateixos veïns, i després es van fer els carrers. Per això el barri té una concepció tan laberíntica. La construcció de les cases -totes relativament baixes- i, després, la urbanització dels carrers, a més, van haver d'adaptar-se a l'orografia», assenyala.

També la musculatura de les cames del veïnat del Carmel ha sigut modelada pels desnivells del turó en què resideix. «Si veus els bessons de les iaies del Carmel, riu-te'n dels d'Induráin», destaca Carreras, que fins diumenge que ve, dia 12 d'abril, encarna, a l'obra L'art de la comèdia -dirigida i coprotagonitzada per Lluís Homar- un prefecte representant del poder, a la Itàlia dels 60. El seu personatge s'enfronta a artistes, qüestionant el valor de la interpretació d'un actor en una societat com a vehicle de transmissió d'emocions, una eina que Joan Carreras, com a professional del teatre, té molt clara i present.

Amb aquesta adrenalina que aflora al culminar cada actuació, més encara per aquella temàtica tractada en la seva obra actual al TNC sobre el reconeixement i dignitat de l'actor, Carreras torna a casa. Solitària circulació pels seus carrers, ja de nit, fins a arribar a l'edifici on viu, en un àtic amb terrassa a quatre vents i vistes de 360º sobre la ciutat i les muntanyes que l'envolten.

«Visc en una finca que devia ser construïda als anys 60, quan van arribar al Carmel persones de ciutats i pobles de tot Espanya», descriu l'actor. A ell, l'atzar el va portar al Carmel. «Buscava pis i vaig venir a visitar-ne un al Carmel, que em va enamorar, sobretot per la llum que té», rememora. Així, pel pis que tant el va atraure, Joan Carreras es va instal·lar al barri. «El Carmel és un barri de supervivents, de gent que  va arribar a Barcelona per construir aquí el seu futur, un barri de treballadors, on cadascú fa la seva vida, viuen i deixen viure», resumeix el veí. «Si jo m'hagués de canviar de pis, segurament tornaria a triar-ne un del Carmel», afirma.

Sense turistes, però connectat

Notícies relacionades

El Sant Pau cura amb cultura

«Del parc del Guinardó surten moltes excursions»

El metro i quatre autobusos: el 87, el 22, el 92 i el V-21 pugen fins al barri. «El 87 passa per algun revolt en pendent que requereix tenir un màster en conducció», comenta l'actor, que quan puja al barri en autobús des del TNC ho fa amb el V-21.

A partir del 20 de maig, Joan Carreras tornarà a estar en cartell al Teatre Nacional de Catalunya, en aquest cas serà a la Sala Petita, amb l'obra Incerta glòria, inspirada en la novel·la de Joan Sales i sota la direcció d'Àlex Rigola. A mesura que l'actor, que es va donar a conèixer en sèries com Temps de silenci i 39+1, totes dues de Televisió de Catalunya, s'allunya del centre de la ciutat, de tornada a la muntanya del Carmel, va deixant enrere també els turistes. «Estem per sobre del parc Güell, que ve a ser la frontera a partir de la qual queda tota la concentració de turistes», comenta el veí, que al setembre estrenarà Marits i mullers a la Sala Villarroel.