"Aquí als Lluïsos vaig representar el meu primer Manelic"

Amb cinc pessetes que li donaven a casa, Lluís Homar (Barcelona, 1957) pagava l'entrada al cine al Centre Parroquial Lluïsos d'Horta. «Amb tres pessetes, podies veure les dues pel·lícules que feien els diumenges a la tarda, i amb les altres dues en tenia per al polo i les crispetes», afegeix l'oriünd d'Horta.

Homar s'asseia a les mateixes butaques on ho feia el seu públic quan era ell el que pujava a l'escenari teatral del centre parroquial. Allà, als 6 anys, va començar a assajar i a actuar a l'ancestral teatre d'Horta i ho va fer durant 12 anys. «La Passió i Els pastorets va ser el primer que vaig fer. Vaig estar al grup infantil i el juvenil. Vaig fer també L'Hostal de la Glòria, Un enemic del poble i, el 1974, Terra baixa», repassa, des d'aquell teatre en què avui aprenen a actuar altres nens del seu barri natal. «Feia 25 anys que no havia tornat a entrar aquí», diu Homar. La seva mirada persegueix records a tots els racons d'aquest espai que, en un instant, li dispara a l'actor tantíssimes imatges del seu passat. «Està tot tan igual», diu.

L'estatueta d'Enric Borràs

En el moment en què Lluís Homar acaba d'estrenar una peculiar adaptació de la seva estimada Terra baixa, d'Àngel Guimerà -al Teatre Borràs fins a l'11 de gener vinent-, tornar a trepitjar la fusta de l'escenari pel qual va caminar el seu primer Manelic és un emotiu viatge al passat. «Era el 7 de juliol de 1974. Recordo que aquell dia es jugava la final del Mundial de Futbol, entre Alemanya i Holanda. Era l'època de Cruyff», explica Homar. «El meu avi, Lluís Homar, que solia quedar-se a jugar a cartes al bar del centre parroquial, aquell dia es va asseure al teatre a veure actuar el seu nét», recorda l'actor.

«A l'acabar, em va fer acompanyar-lo a casa i, una vegada allà, em va dir: 'Et felicito, ho has fet millor que l'Enric Borràs', que era admiradíssim per la seva interpretació. I em va regalar una talla en fusta de l'Enric Borràs interpretant el Manelic», explica el nét. Aquesta talla acompanya ara Lluís Homar sobre l'escenari en cada actuació. Com ho fa també el record de dos veïns d'Horta que físicament ja no hi són: Maria Rosa Bonany, que va ser Marta en aquella primera Terra baixa a Horta, i Armand Calafell, que els va dirigir. «Armand em va encomanar el seu gran entusiasme pel teatre, i el personatge de Manelic em va fer emocionar per primera vegada, com a actor i com a persona. M'encantava tot el que havia de dir», expressa l'actor.

A ells els dedica Homar la seva interpretació coral de quatre dels personatges de Terra Baixa. «Lluís, sense deixar de ser ell, es va tenyint de les emocions de Manelic, Marta, Nuri i Sebastià», sota la batuta de Pau Miró i la música de Sílvia Pérez Cruz.

Escolà i 'boyscout'

Vuit germans (quatre noies i quatre nois) i 40 cosins germans a Horta (els Homar i els Toboso) van teixir una infància plena de connexions familiars al barri. «I amb els que no érem parents, acabàvem fent com si ho haguéssim sigut», puntualitza Homar, que va viure a Horta de manera continuada fins als 20 anys.

«El meu pare era un apassionat de les matemàtiques. Va començar a fer unes classes particulars i va acabar muntant l'Academia Homar -primer al carrer de Lisboa i més tard a Mestre Dalmau-, on estudiaven 500 alumnes», explica l'actor, que en va ser un. «Jo era bastant gamberro, des de petit. Roser Capdevila -creadora de Les tres bessones i veïna que el portava a col·legi- em deia: 'Mira que ets dolent, però ets tan simpàtic'», recorda.

Vestir la sotana d'escolà i matinar per ajudar el sacerdot en misses del gall o en els enterraments, les excursions com a boyscout i hores i hores jugant al frontó al pati de l'església de Sant Joan d'Horta, davant de casa seva SEnD«un pati que era mitja vida per a mi»- omplien els dies d'Homar quan no era al teatre. «Assajàvem dilluns, dimecres i divendres de deu a dotze de la nit. Jo era l'home més feliç del món», assegura.

Notícies relacionades

El Sant Pau cura amb cultura

«Del parc del Guinardó surten moltes excursions»

A futbol també hi jugava. «El nostre equip es deia Gandhi», recorda. I encara quedava temps per llegir. «La llibreria Iona del barri, que ja no hi és, era un punt de trobada. L'amo, Pep Clot, en plena dictadura ens recomanava lectures anarquistes. Aquella llibreria era el nostre petit Perpinyà», expressa un Homar pletòric amb el seu «Romeo de les muntanyes», el Manelic que torna a connectar-lo amb l'Horta que el va impregnar d'amor pel teatre, una tradició familiar.

 «Ha sigut molt útil aquest passeig. Em sento en un moment de reconnexió amb mi mateix. Com diu un títol que em sembla molt encertat, converteix-te en el que ets, sento que no hi ha millor construcció d'un mateix que la connexió amb qui un és», conclou Homar.