Roser Vallhonesta: «El meu premi Horta-Guinardó és compartit»

Reconèixer públicament la tasca i les aportacions d'entitats i persones als seus barris és l'objecte dels premis que des del 1987 atorga cada any el Districte d'Horta-Guinardó. Roser Vallhonesta (Horta, 1951) va recollir divendres un d'aquests guardons, que se suma a la Medalla d'Honor de Barcelona del 2001.

-Medallista en contribució veïnal. ¿Del reconeixement que impliquen els trofeus, què en valora més?

 

-Com a presidenta de la Coordinadora d'Entitats d'Horta, en valoro especialment la recuperació de la Festa Major i el treball de les més de 22 entitats, llimant diferències per avançar juntes pel districte. Hem sigut capaços de trencar les barreres o competència que, com passa entre les persones, també les entitats aixequen fruit dels seus criteris i la seva personalitat propis. Per això, considero que és un premi totalment compartit, i no ho dic com una mera frase feta.

-Diríem que la seva identitat a Horta es reconeix en el grup.

 

-És que, encara que hi hagi una persona que lideri projectes, és la gent, participant-hi, la que els fa possibles. Per això, per mi el més important són les relacions humanes. Tot el que jo he pogut fer ha sigut potenciat en gran mesura per les persones de les entitats. I això a mi em recompensa moltíssim. Que no s'equivoqui ningú sobre el meu altruisme, perquè també en rebo fruit. Em fa sentir molt bé que la meva opinió compti i m'omple moltíssim el gran afecte i valoració de la gent de tot el districte.

-A més de presidir la coordinadora d'entitats, vostè representa el districte al Consell de Ciutat, ha estat en la junta de l'Associació de Veïns i al Grup d'Estudis Teatrals dels Lluïsos d'Horta, i va ser cofundadora i va presidir el Grup Coral d'Horta. Desconnectar de temes que afectin Horta no deu ser fàcil.

 

-Costa. Fins i tot quan vaig a veure un espectacle teatral, que m'encanten; una conferència, o qualsevol activitat, moltes vegades penso: estaria molt bé que això es fes a Horta. I em quedo a esperar els responsables per parlar-hi. Això és ja una forma de vida. El treball voluntari està tan integrat al meu entorn que el tinc sempre present. Per això, desconnectar del tot... potser no ho faig mai.

-Si hagués d'agrair a algú haver-li facilitat la seva tasca social, ¿a qui li donaria les gràcies?

 

-Les meves gràcies especials són per als joves amb els quals he treballat i segueixo treballant. És fantàstic treballar joves amb grans. L'intercanvi intergeneracional enriqueix. Uns aporten experiència i els altres innovació i, en els criteris diferents dels diferents contextos generacionals hi ha una riquesa de matisos que jo considero molt valuosa. Al meu marit, el Pep, també li agraeixo el respecte a totes les meves hores de dedicació al districte i la seva ajuda per poder-ho compaginar amb la meva vida laboral i la nostra família.

-Una parella avançada...

 

-Sí, però el pas que va fer el moviment feminista de la meva generació, veig que fa retrocessos, i no hauria de ser així. La feina aporta un creixement personal important al qual, amb l'excusa de cuidar els fills, algunes dones estan renunciant. No es tracta d'un egoisme personal. Com més ens enriquim les persones, amb les relacions i amb la feina, més podem aportar als altres.

-¿Els seus més de 40 anys d'educadora tenen a veure amb la seva involucració veïnal o tot això on va arrencar?

Notícies relacionades

El Sant Pau cura amb cultura

«Del parc del Guinardó surten moltes excursions»

 

-Jo aquesta actitud organitzativa la vaig heretar del meu pare, que va presidir diverses entitats d'Horta. I estic segura que tot el que faig i penso em ve també de l'escoltisme, en el qual em vaig iniciar als 7 anys.