Ángela Molina: «El Goya d’Honor no té preu»

Ángela Molina és Premi Nacional de Cine, té la Medalla d’Or de l’Acadèmia i la del Mèrit a les Belles Arts, i una Concha de Plata, entre altres guardons, i des de dissabte tindrà també el Goya d’Honor. Però l’actriu, 47 anys estimant l’ofici, valora sobretot el reconeixement dels seus companys.

«No té preu un premi com aquest; s’esdevé en la vida quan un no s’ho espera. Ha sigut una sorpresa molt alegre, molt feliç, perquè acumular 47 anys de feina i que t’arribi quan encara tens la força per agrair-ho és una benedicció», ha dit l’artista en una entrevista amb Efe a Madrid.

«Crec que tot el que ha sigut la meva vida és feina, honrar la feina i ser feliç amb això; amb els meus companys, construint junts el que teníem entre mans... Això és el que més he disfrutat. I no hi ha cap altra manera més gran d’agrair el que a un li passa que donant-li aquest valor», remata.

L’actriu, ja àvia, «enamorada» del seu quart net, Enzo Koa, destil·la una pau que creu que «segurament» li ve del seu amor per la vida i d’aquest sentiment de germandat amb el qual ha forjat la seva existència. Un cert aire místic que ella separa d’allò religiós: «La vida ja per si mateixa és prou religiosa, allò sagrat és la vida, el que som és vida», assevera.

Una família immensa

Filla del gran Antonio Molina, té una enorme família, un munt de germans i nebots, i ella mateixa, cinc fills: tres amb el fotògraf francès Hervé Tirmarche, Olivia, Mateo i Samuel, i dos amb Leo Blakstad, Antonio i María, de qui Ángela es va quedar embarassada quan tenia 47 anys.

Una llarga família que «comenta igual que qualsevol» el seu Goya o qualsevol altre èxit de l’artista: «M’ho diuen la primera vegada i després ja no se’n parla, perquè és natural –diu, convençuda que és veritat–. Simplement es disfruta, forma part de la nostra vida».

Amb la mateixa humilitat, Molina escolta sense immutar-se el repàs de la seva espectacular carrera: creu que la seva vida s’ha desenvolupat «com la de tots, cada dia amb les seves coses», sempre entre projectes que li han merescut respecte i que ha «sentit i pensat» que, com a públic, hagués volgut veure ella.

Potser ajuda a entendre la seva manera de veure la vida que la seva infància, i molts anys després, va estar marcada per l’amistat del seu pare amb l’arquitecte i benefactor Alberto Muñiz, ‘tío Alberto’, fundador la Ciutat dels Nois (CEMU), on la família Molina va passar moments inoblidables.

«Eren altres temps, però la família continua movent-se pels mateixos llocs, a través de l’amor, i d’aquesta necessitat que tenim d’entregar-se, de comprendre’s, de viure’s: això no es pot canviar», comenta Molina.

Repetir de nou la vida

Incapaç d’escollir un moment crític en la seva vida, assegura que si pogués repetiria, no un moment, sinó la vida sencera, «‘ad infinitum’».

Ni es pensa retirar ni la preocupa la mort: «És igual que em preocupi o no, és part de la vida».

«Tot i que visquéssim eternament, que probablement sigui així perquè el somni és persistent en aquest desig i tots els somnis tenen una resposta, tot i que visqués cent anys, em semblaria curta. La vida és per estimar-la i no voler que acabi mai», diu.

Primíssima, tot i que assegura que menja bé i «bastant», fa servir una talla 36 per a la seva estilitzada figura, que suposa que l’hi deu a la seva àvia Paula, «que també era així, petitona».

Musa de grans cineastes, des de Buñuel fins a Almodóvar, Ángela Molina (Madrid, 1955) és propietària d’una carrera que va començar als 19 anys amb ‘No matarás’ (1974) i que l’ha portat a treballar amb directors com José Luis Borau, Manuel Gutiérrez Aragón, Jaime Chávarri, Josefina Molina, Bigas Luna, Ridley Scott i Marco Bellocchio.

Tampoc és capaç de triar una pel·lícula en la seva filmografia perquè «si treus una peça per ennoblir-la, les altres se’n van. No pot ser –apunta–, han de coexistitr perquè totes han sigut necessàries en la teva vida».

Ara bé, recorda amb especial carinyo la primera pel·lícula que va rodar la seva filla Olivia, ‘Jara’. Li van oferir un personatge que era molt difícil i, sense pensar-s’ho, «gairebé amb l’impuls de treballar a la primera pel·lícula que protagonitzava la meva filla, em vaig veure llançada a fer-ho, i ho vaig disfrutar moltíssim».

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

«Ella ja havia fet una altra pel·lícula als 7 anys –em va avançar en això, diu amb una ganyota graciosa– ‘Los caminos de la luz’». La produïa Luis Megino i la dirigia Manuel Estudillo. «Recordo que la vaig acompanyar com la seva mare, és clar, i m’enviava a comprar-li gelats», diu rient.

Nominada als Goya per ‘La mitad del cielo’ (1986); ‘Luces y sombras’ (1988); ‘Las cosas del querer’ (1989); ‘Carne trémula’ (1997), i «Blancaneu» (2012), aquest premi d’honor serà el primer que s’emporti a casa i l’únic que es recollirà de manera presencial al teatre del Soho Caixabank de Málaga.