«Marxar d''Aída' va ser difícil, vaig trigar 2 anys»

Carmen Machi és una Anna Magnani de Getafe. Una d'aquelles actrius que s'obren en canal en qualsevol paper que li donin. Tant si és la primària Aída 'de la qual ella ja s'ha oblidat, però sis milions de teleespectadors, no' o el de la indignada Helena de Troia a qui ara dóna vida al Lliure a Juicio a una zorra . 

 

-'Li agrada el que la sacseja, diu. 

- 'Són papers que em fan estar viva. I amb Helena de Troia m'ha passat el que no m'havia passat mai n la vida: s'apoderen de mi una indignació i un dolor infinits. Ella va ser la culpable de la guerra de Troia. Però quan exposa els fets, pas a pas, et preguntes: «¿Culpable per què?».

 

 - Per estimar fins al deliri. ¿Li ha passat?

 - Jo sóc una dona ben tractada i molt estimada, però quan Helena parla de l'amor a Paris, entenc aquest amor perquè jo m'he enamorat així, fins i tot amb les paraules que ella diu. « Y le seguía como si fuera su sombra, me volvía líquida». ¡Això de tornar-se líquida em sembla superior!

 

 -L'ha dissolt algun altre dolor?

-Jo no he perdut gent molt pròxims. Ho he sentit quan es va morir un gos, que és un dolor que no entén qui no té gos. Tampoc suporto la violència física. I tinc horror al foc.

 

- És asmàtica. I els asmàtics solen ser gent hipersensible. 

-Sóc una asmàtica de veritat. Se'm va declarar als 25 anys i he tingut crisis fotudes. Quan feia La tortuga de Darwin , va seure un cec amb un gos guia a la primera fila i vaig tenir un atac. El paper m'obligava a una actitud corporal pèssima, inclinada cap a sota. No volia parar i, literalment, em vaig cagar a sobre. Però vaig seguir, amb una pudor increïble... El meu metge homeòpata diu que l'asma ve d'un abandonament.

 

 -No és el seu cas. ¿O sí? 

 -No. Però vaig viure alguna cosa semblant. Jo feia una gira amb Bajarse al moro i vaig trigar un any a tornar a casa. Quan vaig tornar, casa meva ja no hi era.

 

 -¿Com que no hi era?

 -Els meus pares havien tingut un problema econòmic i havien canviat de casa i fins i tot de ciutat. Jo no tenia tota la informació i, quan vaig arribar, va ser molt estrany. Poc temps després vaig tenir una crisi d¿asma i un brot d'acné, i això que no havia tingut un gra en la meva vida. En vaig començar a tenir molts. Va ser horrible. Vaig estar temps tractant-me la pell.

 

 -És curiós. La seva imatge és la d¿una dona de molta empenta.

 -Potser em surt la sang sicilianogenovesa que em ve per part d'avi. Potser té a veure amb la vehemència amb què parlo. O perquè sóc Capricorn. Tot i que, la veritat, flipo amb aquesta imatge perquè sóc molt tímida i pudorosa. Sempre tinc por que em malinterpretin. Per autoprotecció, la timidesa et porta a crear-te un personatge.

 

 -També és possible que la gent segueixi veient la pagesa de la tele...

 -La pagesa de la tele és molt difícil de fer. És el paper més difícil que m'ha tocat. Hi ha una tendència tremenda a creure que la comèdia a televisió és fàcil, antiartística. I això és d'una ignorància total. Però la gent no pensa en això quan ve a demanar-me un autògraf.

 

 -¿A qui diria que demanen l'autògraf, a Aída o a Helena de Troia?

 - A Carmen Machi. I no es pensi que la gent que s'acosta sigui gent de poble. Si s'acostés una estona a mi, cauria d'esquena. Ho ha fet un president del Govern -no el d'ara- i algun banquer. Jo crec que la gent sí que sap deslligar. Vaig de gira amb un drama i els teatres estan plens. I així tota la vida. Quan Aída estava en ple auge, jo feia Roberto Zucco amb Lluís Pasqual, ¿eh? 

 

 -Aída li pesa...

 -A mi no m'entristeix ni sento aversió perquè m'associïn a Aída. Res més lluny de la realitat.

 

 -Podria estar en deute amb ella.

 -Naturalment. Però vaig estar 10 anys en dues sèries amb el mateix personatge, vaig sentir un clash a dins i vaig pensar: «Prou», «ja està». No faig mai tant de temps un paper. Al cap de dos anys de fer La tortuga de Darwin, que va ser un dels papers que m'han donat més èxit, vaig dir: «Prou». De tota manera, l'èxit no es perdona. Si aguantes en el paper, ¿ho fas per pasta? I si el deixes, ¿és perquè estàs perdent protagonisme? Ho vaig deixar, sóc mestressa dels meus actes.

 

 -Només faltaria.

 -Tinc companys que fa tres anys que no treballen, que no tenen diners per menjar -i li donaria noms que fliparia en colors-, i per tant el que li diré sona a frívol: quan tu entregues la teva vida a un personatge t'avorreixes molt i a mi no m¿agrada avorrir-me, que la vida és curta. A més, no sap com va ser de difícil anar-se'n d' Aída.

 

  -¿Difícil en quin sentit? 

-Des que vaig comunicar la meva decisió fins que vaig marxar, van passar dos anys. Va ser fotut, perquè tenia una relació estreta amb la casa i ho volia fer bé. I quan vaig trencar el vincle amb la sèrie, no amb la tele d'aquí poc temps, i no amb Aída, tenia tres pel·lis i dues funcions. No vaig tenir temps de trobar-la a faltar; estava estudiant textos nous i viatjant. Aquesta és la meva vida.

 

 - Una vida curiosa. De jove va ser mod, de les de veure 20 cops Quadrophenia.

 -No sembla per mi, ¿oi? Ha, ha. Doncs sí, és evident que Aída marca. Es creuen que sóc així, amb la seva vulgaritat i amb malles embotides.

 

 -En viu, vostè és molt prima, sí.

 -¡Si fins i tot m'ajustava la cintura per regalar-li algun mitxelín! Però m'he desenganxat d'Aída com de mil personatges. I no m'interessa la fama gens.

 

  -Llavors, ¿per què fer un anunci de iogurt?

  -Per diners. Aquí no interpreto. 

 

 -¿No? ¿Té problemes de trànsit intestinal?

 -No, no. Tampoc en té Jamie Lee Curtis, que fa cinc anys que fa l'anunci als EUA. És una publicitat testimonial. Jo n'he consumit. Però ja he deixat aquesta publicitat, i si li parlo de la quantitat de diners que pagaven, cau d'esquena... Danone hauria seguit, el tracte era exquisit, però no m¿interessa més. Ja està.

 

 -Escolti, ¿a vostè la parella li dura?

 -Sí.

 

 -I Almodóvar també. Ha participat en quatre de les seves pel·lis, incloent-hi  'Los amantes pasajeros'.

-Sempre em té en compte. Pedro volia que estigués en aquesta, però em va dir: «No em puc creure que faci una comèdia i no tingui on posar-te». En el repartiment hi havia superamics meus i al final faig un paper completament anecdòtic.

 

 -No deixarà anar més coses, ¿no?

 -No, no. 

 

 -El que no és anecdòtic és que està a prop dels 50 anys. 

 -Jo tinc un problema molt gran: no em puc creure l'edat que tinc.Per no passar per certes coses que he passat, i no diré quines. A partir dels 40 em van anar arribant papers que em van canviar el concepte de com interpretava. Vaig complint i els personatges cada vegada tenen més veritat.

 

 -Fora del teatre, hi ha una altra veritat.

 -¡Desoladora! A vegades m'avergonyeixo del luxe que és treballar. I per molt que surti a cridar, a unir-me contra el desastre, no puc sentir el que sent una persona que ha estat desnonada, coi. ¡I ho dic amb molta ràbia!

 

 -Tot i així, es compromet i crida. 

 -El personatge públic que fa un crit ara importa molt poc. Jo ajudo en certes causes, i ho faig de cor, però el crit més potent és el que està fent la societat.

 

 -Vostè va firmar el manifest antisobiranista. ¿M'explica per què?

 -El vaig firmar perquè a mi m¿agrada formar part d'aquest país. M'agrada molt Barcelona. Sempre m'ha tractat molt bé. Hi acostumo a passar quatre o cinc mesos l'any.

 

-Els podria passar igualment si fos un país independent.

Notícies relacionades

Toni Albà agita Twitter per un boicot a Carmen Machi

La connexió entre Shakira i Alejandro Sanz va en augment: «L’escenari cremava»

-Suposo que hi ha molta gent que no ha viatjat fora i creu que a Madrid se sent una espècie de repulsió cap al català, i això no és mentida. Al gener treballaré en català al Lliure [ Dispara/Agafa Tresor/ Repeteix, de Mark Ravenhill]. El que em sembla correctíssim i merescudíssim és un estat federal. Catalunya ha de defensar la seva cultura i la seva llengua, naturalment, i jo hi seré, la primera, per recolzar-la.