Jordi Pujol: "M'hauria enamorat d'una 'choni' de 'Castefa'"

Qui va ser president de la Generalitat de Catalunya durant 23 anys, Jordi Pujol, protagonitza elSalvadosd'avui a La Sexta. En una extensa entrevista, Jordi Évole sotmet l'expresident català a un qüestionari que inclou els temes més polèmics de les seves més de dues dècades de mandat i de l'actualitat, com ara la política lingüística, la crisi econòmica, les retallades en l'estat del benestar i les relacions entre Catalunya i Espanya. Ve't aquí un avanç. Aquesta nit més, a partir de les 21.30.

--ÉVOLE: President Pujol. ¿Com està?

--PUJOL: Celebro veure't. 

 

--E: Avui haurem de parlar en castellà.

--P: Ja, ja, d'acord, també el sé parlar. 

 

--E: No sabia que encara anava en cotxe oficial. Vagi amb compte amb les retallades...

--P: Ja m'han retallat coses, afortunadament. 

 

--E: Millor que li retallin a un expresident que a la sanitat pública, ¿no?

--P: Per desgràcia, s'haurà de retallar en gairebé tot. També en partides que suposen un gran volum. 

 

--E: I la de l'expresident, no és un gran volum...

--P: No, però també se l'ha de retallar encara que només sigui per un tema d'exemplaritat. A més, ho vaig demanar jo mateix, que reduïssin la partida de la meva escorta. 

 

--E: Jo no sé si a vostè l'afecta personalment la crisi .

--P: A mi personalment no. 

 

--E: ¿No té cap fill ni cap nét a l'atur?

--P: Tinc un fill a qui ara tirar endavant amb la feina li resulta més difícil. Però no hi ha ningú que estigui aturat. 

 

--E: ¿Ens hem comportat com nou-rics?

--P: Sí, totalment. 

 

--E: ¿Però només els ciutadans o també els governants?

--P: També els governants, per descomptat. Espanya en el seu conjunt s'ha comportat com un nou-ric. Era un país que venia de dècades i segles de decadència fins que als anys 60 amb el desarrollismo comença a pujar, cosa que es reflecteixa en la sèrie Cuéntame, que està molt bé. I el canvi va ser extraordinari, enorme. Però arriba un moment en què aquella persona que ha viscut modestament comença a tenir un cert ressentiment, una certa enveja del veí a qui les coses li van millor i que es compra un cotxe nou cada tres anys mentre que ell se l'ha de comprar cada set. Doncs bé, arriba un moment en què aquest personatge es troba que és ric, més ric que el veí ¿I què fa? ¡Es compra un Ferrari! I es dedica a passejar-lo pel poble i a accelerar sobretot quan passa davant de la casa del veí... ¿Però què li passa a un que es compra un Ferrari i no l'havia conduït mai? ¡Que té un accident i acaba a l'uvi! I Espanya ara és a l'uvi. 

 

--E: Parlem d'immigració. ¿A vostè li fa por l'última onada immigratòria? Per exemple, l'islam .

--P: L'islam és un problema nou. La mentalitat vinculada a una religió és una mentalitat molt profunda. El que va ser ministre d'Exteriors, Francisco Fernández Ordóñez, em va dir una vegada que en la relació que tenim amb els musulmans hi tenim les de perdre. Perquè ells creuen en les seves coses i nosaltres, els europeus, no creiem en res. ¿Això vol dir que no hi ha manera que hi hagi bona entesa i bona barreja? Perquè es tracta d'això: que la gent es barregi... si és que ho volen. I una de les característiques dels musulmans és que no volen barrejar-se. 

 

--E: ¿No volen barrejar-se?

--P: No, és evident. Vostè sap que no. Des d'una perspectiva catalana, és important que les col·lectivitats que són diferents es barregin i es casin entre ells. A nosaltres ens interessa que la gent es casi, els que són catalans des de fa 500 anys i els que van arribar abans-d'ahir... 

 

--E: Vostè s'està referint a aquest èxit musical que hi ha hagut a Catalunya, dels Jordis i les Jennifers... Vostè que és un Jordi, ¿s'hauria enamorat d'una  choni de Castefa ?

--P: Sí, encara que en el meu ambient era difícil, ara seria més fàcil perquè hi ha hagut més barreja.

 

 ¿E: Estàvem parlant dels nou-rics. ¿Quin governant simbolitza el nou-ric a Espanya?

 ¿P: Aznar i Zapatero. No perquè ho simbolitzin, sinó simplement perquè eren els presidents del país en aquell moment i també per la política d¿arrogància. Més arrogància en el cas d'Aznar que en Zapatero, i en Zapatero més vanitat que arrogància. 

 

--E: En el seu últim llibre de memòries està escrit que, per vostè, Aznar era un nou-ric.

--P: Aznar es va permetre fins i tot humiliar en una reunió a Berlín el canceller Schroeder, que estava passant un mal moment. 

 

--E: ¿Era una mica xulo?

--P: És un home de caràcter fort. ¡Ah, i té una virtut! És complidor. Rodríguez Zapatero no és complidor. 

 

--E: Vostè ha sigut molt dur amb Zapatero...

--P: Zapatero ha tingut el problema que ha enga-nyat molt la gent. 

 

--E: ¿Li està dient mentider?

--P: Jo he dit que ha enganyat la gent. Quan el Tribunal Constitucional va dictar una sentència sobre l'Estatut que nosaltres vam rebutjar, ell va dir, perquè suposo que ja no sabia què més dir: «¡Missió complerta!». ¿Què cony volia dir amb «missió complerta»? 

 

--E: Vostè ha pactat amb Aznar, amb Felipe, amb Zapatero, ara amb Rajoy. ¿És bo pactar amb tanta gent diferent?

--P: Tu el que no has de perdre mai és el teu objectiu. Jo abans que res sóc català i defenso Catalunya, la seva llengua, la seva cultura... I això és una prioritat. ¿Això és compatible amb ser espanyol? Sí. 

 

--E: ¿Què està passant ara a Catalunya?

--P: Doncs passa que hi ha una sensació creixent que Catalunya ha sigut maltractada. Hi ha la sensació que Catalunya paga molt més del que rep. Que Catalunya, per ser un país amb una renda alta, ha de fer una aportació solidària que sempre s'ha acceptat. Però això hauria de tenir una limitació, perquè tal com s'ha estat fent des de fa molts anys deixa Catalunya en una gran indigència pública. I així no podem tirar endavant el país com voldríem ni com ens tocaria. Crec que hi ha una voluntat clara d'Espanya de portar-nos cap a la residualització. Que de mica en mica Catalunya es converteixi en una cosa residual. I la residualització suposa el pas previ a la desaparició. I jo sóc català, sóc espanyol a més... si puc ser-ho. Siguem més precisos: ara es fa difícil ser espanyol. 

 

--E: Hi ha molta gent que pot estar veient-lo i que pensi: «Però si el que han demanat els ho van donar; quan van voler el 15% d'IRPF, els el van donar; quan van voler el 30%, els el van donar; quan van voler el 40%, els el van donar...».

--P: Ens ho donaven i ens ho prenien l'endemà mateix. Ara, realment, després de la sentència del Tribunal Constitucional tenim una autonomia molt més imperfecta que abans.

--E: ¿Vostè s'ha radicalitzat amb el temps?

--P: No m'he radicalitzat, s'han radicalitzat les circumstàncies. Hi ha un abans i un després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. A nivell espanyol no es va portar bé, ni per part del Partit Socialista ni per Rodríguez Zapatero, que téde fer una aportació solidària que sempre s'ha acceptat. Però això hauria de tenir una limitació, perquè tal com s'ha estat fent des de fa molts anys deixa Catalunya en una gran indigència pública. I així no podem tirar endavant el país com voldríem ni com ens tocaria. Crec que hi ha una voluntat clara d'Espanya de portar-nos cap a la residualització. Que de mica en mica Catalunya es converteixi en una cosa residual. I la residualització suposa el pas previ a la desaparició. I jo sóc català, sóc espanyol a més... si puc ser-ho. Siguem més precisos: ara es fa difícil ser espanyol. 

 

--E: Hi ha molta gent que pot estar veient-lo i que pensi: «Però si el que han demanat els ho van donar; quan van voler el 15% d'IRPF, els el van donar; quan van voler el 30%, els el van donar; quan van voler el 40%, els el van donar...».

--P: Ens ho donaven i ens ho prenien l'endemà mateix. Ara, realment, després de la sentència del Tribunal Constitucional tenim una autonomia molt més imperfecta que abans.

--E: ¿Vostè s'ha radicalitzat amb el temps?

Notícies relacionades

Pep Guardiola i Cristina Serra, a prop de firmar el divorci

Pep Guardiola i Cristina Serra, separats i sense reconciliació a la vista

--P: No m'he radicalitzat, s'han radicalitzat les circumstàncies. Hi ha un abans i un després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. A nivell espanyol no es va portar bé, ni per part del Partit Socialista ni per Rodríguez Zapatero, que té una gran responsabilitat per irresponsabilitat. Ni el Partit Popular amb les seves campanyes de catalanofòbia. I a més, hi ha el fet que el Constitucional prengués una decisió quan era un tribunal de dubtosa constitucionalitat. Un país en què es pugui dir, amb la rotunditat amb què ho diem, que el seu Tribunal Constitucional actua d'una forma vergonyosa, doncs, escolti, ja no tenim l'obligació de sentir-nos... ja no tenim gaires obligacions. Durant 60 anys de la meva vida he lluitat per una altra cosa.