Farts del tàrtar (però que bo), per Pau Arenós

Una cerimònia per a carnívors endolats.

Com a part del ritual, s’oferia una cullereta amb una mínima porció perquè el comensal d’ullal fluix donés el vistiplau al punt.

Hem passat d’aquella exclusivitat poc saludable a la massificació: trobar la xixina a la carta d’un restaurant és més probable que no trobar-la.

[Aquí, el paradís de l’aficionat: La Tartarería]

Aquest primitivisme és concebut per alguns com a exemple de modernitat, sense adonar-se que celebren, juntament amb el moll, el plat més antic del món.

És tan aclaparant la seva presència que cal concloure que apareix a la carta no per voluntat del propietari, sinó des de l’autocoacció, temorós que el client el reclami. Com si els clients dictessin.

Els condiments separen la barbàrie de la il·lustració. La matèria primera és l’important, per descomptat (és el que paguem), però el que ens distingeix dels ancestres és amb quines salses, adobats i picants la combinem i realcem.

[Aquí, un dels primers vídeos de la sèrie ‘Cata Mayor’, amb Carles Tejedor i la seva traça]

La innovació –la invasió– tàrtara és menys usual que trobar un mico que sàpiga llatí: a aquest món pertanyen l’anguila que va afegir Jordi Vilà (copiadíssima) i el moll que va treballar Toni Romero (copiadíssim).

El tartar ahumado de cerdo de Brabo, en #Barcelona. pic.twitter.com/SefqYb3zEP

— Pau Arenós (@PauArenos) 30 de enero de 2023

En el tedi, l’alegria de topar amb variacions notables, a més, en cròniques consecutives: el tàrtar de cullera i sopa del Tangana (i no necessita torrades; el meu crit, mai escoltat, és: ¡més torradetes!) i el de porc amb greix especiat i una brasa per fondre’l del Brabo.

Notícies relacionades

Si estàs en els 50, tens futur, per Pau Arenós

Reconciliació amb la mantega, per Pau Arenós

[Aquí, la recepta d’un sandvitx tartaritzat]

Fart del tàrtar, no em canso de menjar-ne.