Barcelona bona i barata: Atrium Cafè, el restaurant inesperat situat dins d’un teatre

Aquesta ment bicèfala practica una cuina llaminera, directa i divertida. El duet es va formar fa tres anys a les cuines de Casa Seat. Llavors hi cabien a cavall de produccions enormes per nodrir un nombre ingent de comensals. Ara habiten l’extrem oposat, el d’una cuina menuda, gairebé personalitzada i individual. La carta està escrita a mà sobre una pàgina arrencada d’una llibreta d’espiral; encara s’hi veuen els forats esfilagarsats.

On Oriol posa el seny, Jordi inflama la rauxa i el resultat és una cuina d’aparença senzilla, elaboració pausada i pensada per facilitar el consum comunitari. L’ensaladilla és lleugerament acidulada per la presència, a la maionesa, de mostassa a l’antiga i el suc de les piparres. L’anxova se serveix sobre un pa sard finíssim “carasau” i mantega (fumada a casa). És una mossegada- És un espectacle de carnositat umami sobre fum greixós i una cruixentor mil·limètrica.

Mossegades ‘poti-poti’

Proposen mossegades ‘poti-poti’ (’xips’, fuet en talls, olives i formatge en cubs mitjans) que serveix pensant a compartir i continuar menjant amb la mà. És un mos que, en el fons, recorda una macedònia del salat. No defugen el camí del guisat, tot i que el recondueixen cap a un format entre pans per degustar amb la mà.

Ara quan cuinengalta, es permeten la felicitat fer-ho amb calma. L’escassetat feta virtut: és el privilegi de l’atenció de qui cuina en molt pocs metres quadrats. Les botifarres les porten de Lleida, les planxen i les cuinen lleugerament amb cervesa, esparracades.

També, com passa amb les galtes, acaben empanades entre gruixudes llesques de brioix lleugerament torrat. És una aposta per la informalitat. Probablement també per afavorir la comoditat de qui vol compartir: molts dels clients ho són perquè es queden a sopar després de l’obra de teatre.

«Una sensibilitat diferent a la d’altres restaurants»

Això construeix un ambient relaxat de persones treballant la mandíbula després d’haver treballat el magí. L’Oriol reconeix que «és un ambient particular, hi ha una sensibilitat diferent de la d’altres restaurants on hem treballat».

Les patates són al caliu, cobertes amb allioli i salsa brava ‘arromescada’ (nyora i caiena en lloc de tomàquet). El Jordi fa aterrar a la taula un plat en construcció, cassola amb crema de marisc a què suma gambes amb allada i bacallà fresc. Aquesta ment dual no para, tot i que no sé fins a quin punt fa falta sumar més coses al vellut que viatja a la cullera.

Notícies relacionades

Barcelona bona i barata: ‘langos’, la delícia hongaresa de formatge i nata que triomfa a l’Eixample

Barcelona bona i barata: Pebete, milaneses, ‘sándwiches de miga’ i dolços casolans argentins a l’Eixample

Juguen amb les combinacions canòniques: la sobrassada que porten de Menorca l’estenen sobre una torrada i fonen a sobre talls de formatge brie. Banyen en l’últim moment amb mel que aromatitzen amb romaní i farigola. Per ser un a la cuina, no sé d’on treu el Jordi el temps per a tanta elaboració detallada.

L’Oriol ens acosta a la copa una ampolla de Baluard, vi blanc de muntanya (Montseny) que dona pistes de per on camina l’oferta de celler. Per al final, postres amb fruita (iogurt amb taronja sanguina) i versió cremosament gelada del pa amb oli, sal i xocolata.