No sense el meu litxi

El litxi és la llet. Pot amb mi. Una bogeria insondable s’apodera de mi quan el meu sofisticat litxi-radar detecta moguda. I els compro a cops de pala, com si fossin caramels. He d’aconseguir-los tots, com els feliços Pokémon. Dimonis, en cas d’holocaust nuclear, juro per la papada de Gérard Depardieu que la pluja àcida no m’agafarà sense un parell de quilos de litxis a la nevera.

Les noves crispetes

Notícies relacionades

Oriol Carrió obre un obrador per reivindicar els pans i dolços tradicionals de Catalunya

La bomboneria més popular de França aterra a Barcelona: aquestes són les xocolates que arrasen ara

Quan has creuat el llindar del litxi, els snacks deixen de tenir sentit. Les mandarines et semblen una grolleria. Les xips de kale t’arrenquen més badalls que una telenovel·la ucraïnesa. Aquestes galetetes salades de sobte tenen pitjor gust que una cançó de Juan Camus. Menjar litxis no és una brometa, és un ritual compulsiu, un tràngol que rivalitza amb les pipes.

Quan et desfàs de la seva rugosa closca, accedeixes a un univers de frescor addictiva, deixes que la polpa t’embolcalli la llengua, fins i tot trobes un pervers plaer en el tacte encerat del pinyol. I entres en l’espiral, els devores com si els fabriqués Churruca. Conec la llegenda negra d’aquesta fruita (el 2017 se li va atribuir la mort de diversos nens a Bihar, l’Índia), però penso ser-li tan fidel com Fran Lebowitz a la nicotina. Els litxis són les noves crispetes; de fet, parlo per tots els fidels a aquesta fruita xinesa quan dic que els cines els haurien d’incloure ja en la seva oferta de snacks.