En la pell de Piqué

Ahir Gerard Piqué va arribar l’últim al camp d’entrenament en la concentració de la selecció espanyola. Com si no hagués fet res de transcendent a Tolosa, com si fos un dia més a l’oficina. Per a ell, ho era, per més que aquella mirada reptadora a la grada de la Roja demostrés que aquell cop de cap que va abatre Cech adquiria un extraordinari valor simbòlic. I en l’aspecte esportiu, evidentment. Va arribar l’últim i Gerard es va posar a xerrar distesament amb Iniesta, l’autor ideològic de l’excel·lent obra d’Espanya en el seu debut a l’Eurocopa. Al seu costat, hi havia Nolito («¡hòstia, Andrés, juga amb mi! ¡és company meu!», va exclamar impressionat l’andalús), a més de Juanfran, Silva i Sergio Rico. Tots escoltaven Iniesta; Piqué, també.

No s’assemblen gens els dos blaugranes, però estan més a prop del que molts sospiten. Tant a dins del camp (Andrés va centrar, Gerard va rematar de cap) com al vestidor. Tampoc és que sigui amic de Sergio Ramos, però el central del Barça, compromès com ningú amb el joc, sap quina és l’única via que l’ha salvat del soroll que amenaçava de sepultar la seva impecable carrera. A Lleó, fa un any i un dia, com si fos una condemna, va començar tot. De sobte, Espanya va entendre que Piqué havia de ser objecte de burla. Ell, en lloc de tancar-se en aquella pell que ho resisteix tot, va sortir amb força a contestar. A cada partit amb la Roja, s’intensificaven els xiulets.

LA RECONSTRUCCIÓ

En cap moment, i malgrat que l’esbroncada va ser nacional, Piqué va fer un pas enrere. Va en el seu caràcter «extravertit», com va recordar ahir Thiago. Primer va replicar amb les paraules (no calla mai res ni té intenció de fer-ho), després es va recloure en el futbol («ja no estic ni entre els tres millors centrals del món», va dir l’estiu del 2014 coincidint amb l’arribada de Luis Enrique al Barça), fusionant tècniques tradicionals (rodes de premsa) amb modernes vies que esquivaven el periodista. Piqué va popularitzar l’ús del Periscope fins que va deixar de fer-ho pel seu acord comercial amb Facebook. Però on ell es va fer fort de veritat va ser al camp.

Piqué sabia que havia deixat de ser Piqué. I va traçar un full de ruta per reconstruir-se. Aquelles paraules en la pretemporada anglesa fa dos anys no anaven dirigides a ningú en particular. Ni tan sols al públic o a la premsa. Gerard parlava per a si mateix, conscient que entrava en una edat delicada (té 29 anys) i havia descobert que el futbol l’omplia més del que es podia imaginar. Amb Shakira, la seva parella, i Milan i Sasha, els seus fills, se sentia més que realitzat. Necessitava, però, que la pilota tornés a fluir. Es podria dir que es va puyolitzar una mica en l’actitud, amb un to diferent en la forma però més coincident en el fons del que ell es pensa.

Es va puyolitzar en el compromís amb el joc, obsessiu en els detalls encara que no projecti aquella imatge, i minuciós al camp. El gol a la República Txeca ho taparà tot, però l’exquisit comportament defensiu va sostenir la selecció en els moments delicats –van ser pocs, és veritat– difonent una imatge de jerarquia que el converteix, ara sí, en un dels tres millors centrals del món. Just ara que el Barça li busca un soci a l’eix de la defensa, convindria recordar que va arribar el 2008 com a suplent al Camp Nou. El club va pagar llavors cinc milions d’euros per un noi que venia del United de Ferguson i encara que sembli mentida molts van mirar amb recel.

«Si el United se’l ven, deu ser per alguna cosa», es va sentir dir diverses vegades Txiki Begiristain, llavors secretari tècnic del Barça. Doncs fins i tot Sir Alex s’equivoca. No hi ha central més rendible els últims anys al Camp Nou. Amo de la posició, estudiós de l’espai i ara, a més, amb aquell esperit puyolià, va ser l’excapità qui el va acollir, va tutelar, va orientar i va guiar i que li ha inculcat convertir cada pilota que lluita en l’última de la seva vida. «Suposo que no fa falta dir res més», va tuitejar Piqué una hora i mitja després d’acabar el partit amb els txecs. Després, va escollir el silenci, assaborint amb els seus la justícia poètica que amagava aquell cop de cap, més digne d’un nou que d’un central. «És clar que podia ser un davanter centre, té condicions», va subratllar Aduriz.

Notícies relacionades

Piqué salva Espanya

Piqué: "El meu fill és a la grada amb la samarreta d'Espanya"

Piqué va trigar 70 minuts a passar el control antidòping, un temps preciós perquè Milan, el seu fill, amb la samarreta d’Espanya i el 3 a l’esquena, trepitgés la gespa de Tolosa, el camp on els altres es van reconciliar amb Piqué.

Ja ningú ¿o sí? s’atrevirà a xiular-lo més. Tant li fa què li diguin els altres, acostumat com està a conquistar batalles que tenia perdudes. Fa temps que ell es va reconciliar amb ell mateix. I no hi ha triomf més gran que reconèixer-se. Ja no ha de parlar. El futbol parla per ell.