Llúcia Garcia, la nova Ventafocs del cine espanyol: «No vull que ‘Romería’ em canviï la vida»

¿Coneixia Galícia o Vigo abans del rodatge?

No, no hi havia vingut mai, ni a Galícia ni a Vigo, però ara ja m'és molt familiar. Fa un any que no vinc i és com si tornés a casa.

Imagino que per a vostè serà com estar en un núvol.

Va ser com un núvol el rodatge. Justament en acabar el càsting ja vam començar a rodar, per tant, em va venir tot molt de sobte i no vaig tenir temps per aterrar. Però ara que han passat aquests mesos, crec que tinc un entorn que m’ajuda molt a posar els peus a terra. Ara ho veig tot com si estigués veient-ho des de fora. Em fa una mica de mandra tot això de la promoció, realment.

¿Fins a quin punt li ha canviat aquesta experiència?

M’ha canviat, més que res, per l’experiència de treballar amb gent gran. Jo venia del batxillerat, no m’havia relacionat tant amb adults. Crec que participar en aquesta pel·lícula m’ha fet sentir adulta. Suposo que m’haurà fet madurar.

¿Què ha sigut el més difícil?

A mi em costa molt, en la meva vida en general, enfadar-me. Imposar-me em costa molt. Les escenes en què havia d’estar més enfadada em van costar molt. Però em van ajudar moltíssim els actors professionals en les escenes. Al final el meu personatge va reaccionant a estímuls externs. Era molt més fàcil, si hi havia persones que sabien cap on conduir l’escena, com per poder ficar-me més, jo crec.

Hi ha una escena molt dura quan els personatges adults tenen mono. ¿Va costar rodar-la?

Va ser xulo estar en el marc mental de la llibertat dels 80. Per a l'escena que dius vam tenir com a coach a Xulia Alonso, dona addicta a l'heroïna en aquella època. Va escriure un llibre («Futuro imperfecto»). Ens va ajudar molt, explicant, per exemple, tot el ritual de col·locar-se i el sentiment de tenir mono. Per interpretar-lo, Mitch i jo el vam agafar per experiències pròpies diferents. A mi em va anar molt bé pensar en el dolor de la regla, que és horrible i del qual no hi ha manera d’escapar.

¿Creu que hi ha una banalització de les drogues avui dia?

Suposo que hi ha una mica de banalització, sobretot per la música, que és molt més explícita ara amb el consum de drogues. Quan vaig entrar al projecte em semblava molt evident que és un món perillós, però és fàcil de normalitzar quan al teu entorn comencen a aparèixer.

¿Li agradaria continuar dedicant-se al cine?

No ho sé. M’ha agradat moltíssim actuar i l’experiència del rodatge ha sigut molt xula, però la promoció és part de la feina. Presentar la pel·lícula a Vigo va ser un xoc de realitat. Necessito veure què significa tot aquest món abans de decidir si vull dedicar-me al cine. A més, Carla treballa d’una forma molt concreta, que no és la normal al món del cine. Potser no serveixo per interpretar un altre paper...

I si no és el cine, ¿quin altre camí li agradaria prendre?

Jo vaig acabar batxillerat abans de rodar. Aquest any he estudiat Filosofia a la universitat, però ara m’he canviat a Antropologia. Va ser un curs una mica estrany i no em vaig aplicar gaire; tampoc m’interessava prou. Ara estic motivada amb Antropologia.

Notícies relacionades

La Cubana, estrella de la temporada pletòrica de Focus

El debat necessari

¿Li dona vertigen el que s’acosta?

No sé què esperar-ne. El dia abans de l’estrena a Vigo vaig pensar que la promoció quedava lluny. Ara no sé què sentir; no tinc ni idea del que m’espera. Em fa una mica de por i de mandra també. No vull que em canviï la vida.