Pau Ribes: "Van haver de canviar la normativa perquè jo pogués competir"

¿Com va arribar vostè a la natació sincronitzada?

Als 7 anys, veient un espectacle a Barcelona, a les piscines de salt de Montjuïc. El show es deia Un sueño de agua. Em va encantar i vaig voler provar-ho. Els pares em van apuntar sense dubtar-ho.

¿Què van dir els pares?

Se’n van sorprendre, perquè no sabien què era allò, ni si realment era un esport. Van preguntar allà mateix, em van portar a provar i em vaig enganxar.

A set anys potser un no pensa si un esport es considera femení o masculí. ¿El seu entorn també ho va viure així?

El primer obstacle va aparèixer quan els pares i jo vam anar a la piscina: fins aleshores no s’havia animat cap noi, ni cap havia preguntat. Al principi va ser estrany, però em vaig sentir a gust amb les companyes des del minut zero. A aquesta edat no ets conscient de si allò es considera "de noies». Sí que notava més els comentaris en l’entorn de la piscina, on compartíem espai amb nedadors o jugadors de waterpolo. Quan anàvem a campionats les companyes saltaven de seguida i deien: "És el nostre company, es diu Pau». Ho tenien completament normalitzat.

¿Va viure situacions desagradables a la piscina?

Sí. Vaig rebre molts comentaris i també alguna agressió per practicar l’esport que estimava. Un dia em van obrir la bossa, em van robar tot el que hi portava, i vaig haver de sortir de la piscina en calçotets. Quan algú surt del que marca la norma, la gent hi va en contra. La meva lluita ha sigut demostrar que l’esport no té gènere.

Fins al 2015 la normativa internacional no va permetre als homes competir. ¿Com ho feia?

Competia en l’àmbit escolar i autonòmic, a Catalunya. Era l’únic noi, però competia amb les companyes en equip i tot funcionava amb normalitat.

¿Quan va trobar vostè la primera porta tancada?

Quan vaig voler fer el salt a un Campionat d’Espanya. La normativa especificava que els nois no hi podien participar. Des del meu club van enviar un escrit a les federacions catalana i espanyola, i també als clubs per explicar el meu cas. La majoria va dir que no hi veia cap problema, i van haver de canviar la normativa perquè pogués competir. És un èxit del qual em sento especialment orgullós, perquè va obrir camí. A l’intentar competir internacionalment va tornar a aparèixer la barrera. Va ser una etapa trista i frustrant.

¿Com va viure aquest impàs fins que es va aprovar la participació masculina internacional?

Vaig continuar practicant l’esport, tot i que més en l’àmbit amateur, per passar-m’ho bé. I llavors va passar una cosa que per a mi va ser gairebé màgic: l’associació Panteres Grogues de Barcelona, un club LGTBI+, va contactar amb mi. Em van dir que coneixien el meu cas i que em convidaven a nedar amb ells. Allò em va obrir una porta.

Però no compartia la seva identitat sexual.

Al principi m’imposava respecte, no sabia si sentiria fora de lloc. Però des del minut zero em van donar afecte i confiança. Em van obrir els ulls. Vaig entendre que aquella lluita no era només seva. Gràcies a ells vaig poder continuar entrenant, i això va ser clau perquè, quan el 2015 em van trucar, jo seguís en forma.

¿La seva identitat sexual ha sigut sempre objecte de comentaris?

Soc hetero, però en totes les entrevistes queia la pregunta. Recordo especialment un cop que em van trucar en directe a la ràdio després d’una competició i la primera pregunta va ser: "¿Ets gai?» Em vaig quedar tan descol·locat que vaig contestar al periodista: "I tu?».

Arriba el 2015, s’enfronta a la competició internacional als homes i li truquen. ¿Com ho recorda?

Va ser un canvi total en la meva vida. En aquell moment jo nedava, però també exercia d’entrenador. Em va trucar la seleccionadora, Esther Jaumà, que ja coneixia, i em va dir que havien pensat en mi i que, si volia, podia intentar-ho. La meva primera reacció va ser tenir por. Tenia 19 anys. En vaig parlar amb els pares i ells em van dir que, després de tant de temps lluitant, dir que no directament seria com llançar la tovallola. I tenien raó.

Llavors va poder entrar al CAR i entrenar al màxim nivell.

Va ser duríssim. Vaig entrenar amb moltes excompanyes que ja coneixia, però les primeres setmanes van ser un malson: no aguantava els entrenaments, em marejava... Elles portaven un procés d’aprenentatge i de càrrega que jo no havia pogut seguir al mateix nivell.

En aquest procés va aparèixer Gemma Mengual. ¿Què va significar per a vostè?

La Gemma va començar a ajudar-me. Va arribar un moment en què ella mateixa va dir: "Em tiro jo amb tu i fem alguna cosa tots dos». Per a mi va ser un somni fet realitat. Que el teu ídol més gran vulgui fer història al teu costat és una cosa enorme. Una altra persona de la seva altura potser no ho hauria fet.

Abans d’aquesta trucada del 2015, ¿s’havia plantejat retirar-se?

Sí. Vaig pensar a treure’m el més bàsic, l’ESO, i després formar-me com a entrenador per guanyar-me la vida. Llavors va sonar la campana i vaig entrar a la selecció.

Quan van arribar els resultats internacionals, ¿què va sentir?

Esborronament. Després de tant de sacrifici i tantes hores dedicades, que la gent aplaudeixi la feina i arribin els resultats et fa feliç. Però el que més feliç em fa no són només les medalles o els triomfs, sinó haver obert una porta. Vaig començar sent l’únic noi federat i ara a Espanya n’hi ha més de 40. Crec que s’ha fet una bona feina i que aquest llegat continuarà.

Nedadors com en Dennis o en Jordi el tenen molt present com a pioner. ¿Què li provoca això?

M’afalaga i em fa feliç. És bonic que et recordin, perquè jo també vaig estar al seu costat quan començaven. La mare d’en Dennis em va escriure abans fins i tot que ell comencés a la sincro, perquè li agradava estar-se a la piscina i feia coses. Vaig quedar amb ells sense conèixer-los de res, perquè em va fer il·lusió. Veure’ls créixer i obrir-se camí provoca molta nostàlgia i també molta alegria.

¿Quan va decidir retirar-se?

El 2022. Tenia 27 anys i veia que el meu marge de millora era mínim. A més, l’esport d’elit desgasta molt, i en natació artística patim especialment de maluc. Jo ja estava al límit i no volia arribar a operar-me. També començaven a destacar altres nois, com en Fernando, en Dennis i en Jordi. Vaig pensar que ja els tocava ocupar el seu espai. Ho vaig tenir claríssim. Em vaig retirar amb la consciència tranquil·la.

Després de retirar-se com a esportista, ¿com va ser la seva relació amb la natació artística?

Al principi vaig desconnectar força. La natació artística és tòxica, suposo que com qualsevol esport d’elit, perquè hi dediques moltíssimes hores i vius totalment enfocat a entrenar, competir, menjar, dormir i tornar a entrenar. Quan anàvem a les competicions a les festes després ho donàvem tot perquè quan fa mesos que estàs tancat en una rutina i per fi s’obre la veda és un alliberament total. Desequilibra molt. Quan em vaig retirar encara vaig estar dues temporades com a entrenador, però vaig tenir clar que necessitava tallar en sec i estar un temps sense tocar l’aigua.

¿La troba a faltar?

No gens. Precisament perquè quan me’n vaig anar ho vaig fer amb la consciència tranquil·la i perquè ho tenia tot molt clar.

¿Va provar altres activitats?

Quan em vaig retirar em vaig formar com a barber, una professió creativa que sempre m’havia cridat l’atenció. Vaig treballar a mitja jornada, però no em donava per viure. Després, per un amic, vaig entrar en una empresa química. Ara treballo com a recobridor químic.

Quin canvi.

Sí, però em va agradar perquè és una feina que és molt artesanal. Ara tinc una vida més estable. Això, després de tants anys d’elit, és un canvi enorme.

Notícies relacionades

Victòria número 100 de Márquez que anuncia la candidatura al títol

«Estava a la graella de sortida, vaig mirar a la meva dreta i vaig pensar: ‘¡Uf! Li trec 11 anys a Acosta i 12 anys a Aldeguer»

¿I com és la seva vida més enllà de la feina?

He canviat moltes coses. M’he independitzat i visc amb la xicota al Montseny, soc a la junta d’un grup de correfocs, vaig amb moto per la muntanya... Són coses que abans no podia fer per risc de lesió o per falta de temps. Molta gent viu això a 18 o 19 anys, jo ho he començat a viure ara.