Erika Villaécija, exnedadora: "Quan et retires tens por perquè no saps si tornaràs a fer res tan bé"

¿Com està?

Crec que ja estic bé, perquè és veritat que he fet tot el procés. D’aixecar-te un dia i intentar trobar una altra vegada el teu espai. També he passat pels mesos d’estar en "mode avió», que estàs allà com passant per la vida però realment no saps què estàs fent i trobes una mica a faltar aquesta part competitiva. Ara mateix crec que tinc una feina bonica. Des de fa un any també estic treballant a la Federació de Natació i això m’ajuda molt a tornar a ser al món que m’agrada, però aportant des d’un altre lloc. Així que et puc dir que ara estic bé.

¿Ha aconseguit trobar una altra vocació fora de la natació?

Per deixar de nedar vaig estar tres o quatre anys decidint com volia fer-ho. Vaig creure que la millor manera de deixar-ho era amb una altra cosa que m’agradés i m’ocupés el temps. Havia estudiat Psicologia i vaig començar a treballar en un departament de recursos humans en una empresa el setembre del 2018 i em vaig retirar el desembre d’aquell any. Actualment soc responsable de recursos humans en dues empreses que comparteixen socis, Actic Consulting i Magic Barcelona. Ja porto tres anys i tres mesos, i estic contenta perquè és una empresa en la qual realment es preocupen per cuidar les persones. El meu paper és una mica això: créixer com a empresa, però fent que la gent estigui contenta i tingui recorregut.

Ha sigut nedadora olímpica i de sobte treballa en una oficina. Quan va entrar, ¿com ho va viure?

Molts cops la gent em diu: "¡Ostres, és que tu has sigut olímpica!». Estan contents de tenir-te allà. Et pregunten anècdotes, si ho trobes a faltar, si estàs acostumada a fer moltes coses... Tenen la sensació que tens molta tranquil·litat, o que controles molt les coses que passen, sigui per volum de treball o el que sigui. Però també és veritat que penses: clar, res és tan important o tan intens com el que has fet fins ara. Has après tantes coses que crec que aquesta és una vida més fàcil.

Quan estava deixant l’esport, ¿aquestes preguntes feien mal?

Sí, fan mal. Un procés que cal fer és desenganxar-te de l’adrenalina de saber que tens un objectiu, la preparació, els nervis abans de la competició... Aquesta adrenalina de guanyar o perdre no la trobes en res més a la vida. Els primers anys intentes trobar-la tot i que sigui fent un altre esport o en el dia a dia. Has d’adaptar-te que la teva vida ara té altres coses bones, cal valorar-les, però aquesta part de la teva passió no tornarà mai més. A més, has de saber que l’esport t’acompanya d’una manera saludable o competitiva, però de forma amateur. No pots comparar-te amb la competició d’abans perquè llavors no és sa.

¿És complicat canviar el xip de competir a simplement gaudir?

Molt. De fet, vaig estar gairebé tres anys sense nedar. Feia altres esports; crossfit, halterofília, gimnàs, però no nedava. Feia coses que també són competitives i reptes personals, però nedar no podia. Em convidaven a travessies i em donava cosa perquè ja no guanyava, i em comparava amb el que havia sigut. Tenia una relació tòxica amb la natació: no era capaç d’acceptar-la just en el moment en què l’havia d’acceptar. Va ser quan vaig tornar a la federació i vaig recuperar el contacte amb aquest món des d’una altra perspectiva, aportant allò que porto dins, que vaig poder dir: "Ara sí que m’ho puc prendre d’una altra manera».

¿Creu que tornar al mateix lloc des d’un altre punt ajuda a curar?

Si és el que t’agrada, sí. Però quan surts de nedar, després d’haver-ho fet tota la vida, no saps realment què t’agrada. Jo estic molt contenta amb la meva feina, però sé que el meu lloc és dins del món de la natació, tot i que no a peu de piscina. He fet d’entrenadora i no m’ha agradat. En canvi, m’atrau més la part d’atenció a l’esportista, d’acompanyament, i crec que és on puc aportar més.

¿Les esportistes que es retiren, sobretot les dones, diria que se senten soles?

Sí, això passa molt. El dia després no tens entrenaments ni competicions, ningú et truca, i et converteixes en una persona “normal”, sense experiència professional. A mi, a més, se’m va ajuntar amb un tema personal, perquè vaig deixar-ho amb la meva parella, i el meu projecte vital també es va ensorrar. Van ser anys complicats. Em vaig mudar sola, vivia amb la meva gossa i sovint anava a casa dels meus pares per aquesta sensació de buit i soledat. Tens por perquè no saps si faràs res més tan bé com abans. Et fas gran, et planteges si vols una família, tens responsabilitats, i econòmicament també canvia tot. Passem de viure bé com a esportistes a començar de zero.

És viure dues vides en una. ¿Ha canviat molt la concepció d’una mateixa?

Passes un temps sense sentir-te vàlida. Perquè sempre t’havies definit com ‘l’Erika nedadora’. Has d’aprendre a validar-te des d’una altra perspectiva i trobar-hi un sentit. Te n’adones que t’aixeques, que treballes, que treus la gossa, te’n vas a dormir… i així cada dia. I un dia veus que fa sis mesos que vas en mode avió. La vida passa i ni te n’adones.

¿I quan fa el clic?

Ho vaig fer veient la inauguració dels Jocs Olímpics de Tòquio. Em van trucar per retransmetre’ls a Televisión Española, però veient la inauguració vaig plorar vint minuts seguits. Vaig entendre que això no tornaria més, que no podia seguir d’aquesta manera. Allà vaig començar a construir. Vaig començar comprant un pis a Horta, després canviant de feina, i finalment buscant com tornar a la natació des d’una altra perspectiva, més des de la psicologia i l’acompanyament.

¿Creu que ara està en el seu millor moment?

Sí, crec que sí. Tot i que sempre hi ha moments de nostàlgia, com avui, que fa set anys que vaig anunciar la meva retirada. O quan veig gales o competicions, encara em surt aquesta espineta de dir "tant de bo hagués durat més».

¿Ara ja pot nedar per oci?

Sí, ara ja nedo per plaer. Fins i tot també em plantejo competir en els màsters, per passar-ho bé, fer relleus, disfrutar d’una altra manera.

¿Com ha viscut el tema de la maternitat, que sovint és una cosa que pesa molt en la vida d’una dona esportista?

No l’he portat bé. Tinc amigues de tota la vida que ja són mares i porten un ritme molt diferent del que porto jo. És una cosa que la gent em pregunta. A mi m’agradaria ser mare, i en parella, però tinc 41 anys i he de començar a plantejar-m’ho seriosament. La gent jutja molt totes aquestes decisions. Jo no jutjo qui ho té claríssim, sigui sí o no. He fet moltes coses que han tingut sentit per a mi. Jo tenia la vida plantejada d’una manera, però s’ha donat d’una altra. A capdavall, primer has d’estar bé tu abans de portar algú al món.

Quan una dona esportista es retira, de seguida li pregunten si és per ser mare.

Totalment. I en l’àmbit laboral estem creixent molt, però encara ens trobem en situacions en què la maternitat trenca molt la teva carrera professional. És una situació que als homes no se’ls pregunta. Hi ha dones que diuen: aquesta dona s’ha quedat embarassada amb 45 anys, quan el nen en tingui 20 ella serà l’àvia. Però és que potser no ha pogut fer-ho abans. Si vols ser-ho i tot està bé i pots ser-ho, no hi ha problema.

Notícies relacionades

Àlex Márquez torna a demostrar que és l’‘altre’ millor del món

Alcaraz enlluerna i jugarà una final de mestres davant Sinner

¿Falten oportunitats i visibilitat per als esportistes retirats?

Sens dubte. Una vegada et retires, desapareixes del mapa. És igual si has guanyat moltes o poques medalles. Ara es parla més de salut mental i de la retirada, però cal fer molt més. A través dels clubs i les federacions hauria d’existir aquesta figura d’acompanyament i a més establir molts més convenis per donar oportunitats als exesportistes que s’han preparat. S’han creat beques de transició, que estan molt ben plantejades, però els esports d’equip encara es queden despenjats. Almenys durant els primers mesos després de retirar-te, hi hauria d’haver un acompanyament real.