¡Què esperàvem!

No m’amoïna que les meves opinions no envelleixin del tot bé, perquè gairebé res en mi envelleix del tot bé. És un do.

Ni tan sols la meva actitud se sosté. L’altra nit vaig recordar una cosa que durant els estius al poble solia fer, d’adolescent. Solia baixar a la plaça a veure l’orquestra, a les festes, i també anava als pobles del voltant, a les seves festes i amb les seves corresponents orquestres. Mentre duraven les actuacions, la meva actitud no podia encaixar menys en l’ambient. Em fixava en les habilitats instrumentals dels músics com si els examinés i, encara pitjor, com si importés.

Per descomptat, no ballava mai, i a canvi analitzava el set list amb una decepció sobreactuada. Anava d’entès, alerta: en tocaven una de King África o de Paulina Rubio i arrufava el nas. No ho considerava gens adient, pel que fos, en una revetlla d’estiu, tot i que ara ho penso i em pregunto què esperava. ¿Que en toquessin una d’Explosions in the Sky i la dediquessin a la meva tia Inocencia? O millor una de Godspeed You! Black Emperor, que segur que al meu avi li hauria fet goig. Això esperava, en el fons, és l’única explicació: que després dels pasdobles i les ranxeres, els de l’Orquesta Topacio ens delectessin amb alguna cosa de Sigur Rós i jo pogués explicar que el baixista caçava truites amb la boca, allà a Islàndia.

Perdoneu-me, però era ridícul, idiota i també jove. Ara no soc jove i amb el temps he après a adaptar-me. No hi ha res com ajustar les expectatives al paisatge. Per això, enllaço, continuo connectat al nostre estimat Mundial de Clubs.

Cal ser feliç amb poc, que ho dic sovint i no em fa cas ningú. Del Mundial me n’agraden un munt de coses. M’agrada que al mínim risc de tempesta elèctrica els partits s’ajornin, perquè així ens recorden que el futbol no és un assumpte a vida o mort. M’agrada que uns diguin Clubs i d’altres "Clubes", i que hi hagi debat. M’agrada poder veure els partits quan tothom dorm. I m’agrada que el Mundial de debò sigui Mundial, i hi juguin equips de tot arreu, perquè les obvietats hi són per complir-se. Sempre que procedeixin de la Terra, és clar, perquè és Mundial, així que em sap greu pel Júpiter, que no podrà mai classificar-se. Que es parla poc del mèrit del Júpiter, ¡eh! Històric del futbol català havent de viatjar des de Júpiter cada dues setmanes, i sense queixar-se.

Notícies relacionades

Eusebio Sacristán: «Volia tornar a entrenar després de l’accident i tornaré a entrenar»

Marc Márquez continua maltractantels seus rivals

M’agrada també el que fa Courtois, el porter del Reial Madrid, cada vegada que li posen un micròfon al davant: diu penjaments d’algú, sense càlculs i sense immutar-se. El primer dia li va tocar a Fede Valverde, per tirar els penals sense mirar el porter rival, i el segon a Raúl Asencio per un parell d’errors greus. "Cal ser més intel·ligents", va dir Courtois, que s’ha convertit en l’home sincer, en l’amic que et diu el que no vols sentir, tot i que dolgui, perquè no té filtres, l’home. Es passa el partit al seu aire, per al que pot i a l’acabar comparteix les seves meditacions.

M’agrada perquè el tinc lluny, en realitat, perquè tots coneixem algun Courtois, que em recorda una mica les orquestres i el meu jo adolescent. Recomano allunyar-se’n: imagineu què em diria si llegeix això del Júpiter.