Elena Congost: "Després dels Jocs he tingut un càncer, dos avortaments. Somio tenir més fills"

Parli’m de la seva infància.

Recordo una infància no gaire feliç. Sentia que tenia una discapacitat, però la volia amagar per ser com la resta de nens. En aquell moment em va servir molt l’esport, m’igualava a la resta de companys. Quan anàvem a córrer jo guanyava. Em sentia important, bé amb mi mateixa. D’aquí ve el meu amor per aquest esport.

Va néixer amb una atròfia al nervi òptic.

Això significa que la imatge que arriba a l’ull no arriba al cervell, i després tampoc retorna. És una malaltia degenerativa. Però és la meva normalitat. Moltes vegades em pregunten: "¿Com veies? ¿Com veus?». I jo veig normal, perquè és l’únic que conec.

¿Continua pensant en el que li va passar als Jocs de París? Va passar de ser una esportista gairebé anònima malgrat els èxits (doble medallista a Londres i Río), a ser molt coneguda per una decisió que encara sembla incomprensible. [Elena Congost i qui llavors era el seu guia, Mia Carol, van perdre el bronze malgrat haver acabat en tercera posició la prova de marató T12; els jutges van entendre que havien violat la norma a l’haver deixat anar la corda després que el guia, incapacitat per les rampes, estigués a punt d’esfondrar-se].

Hi continuo pensant. Des del principi de la marató ja van anar passant coses. En el primer quilòmetre jo ja noto que la corda que uneix la Mia i a mi estira més del normal. Li deia: "Mia, ¿què fas?». I va respondre: "Res, que estic prenent un Enantyum». I això era al quilòmetre 1 d’una marató, que en són 42. I ja va ser... Uf. Però ella em deia: "Tranquil·la que arribem». Vam continuar a un ritme normal, fins que al quilòmetre 30 la Mia em va dir: "Elena, tinc rampes i no puc. Necessito que afluixis el ritme perquè cauré». El que no ens esperàvem és que quan faltaven 10-15 metres per arribar a la meta, a la Mia li agafarien rampes a les dues cames alhora. Va estar a punt de caure. Vaig fer un moviment brusc per ajudar-la... La corda que ens unia és una goma que se’m va escapar de la mà. Va ser el moviment que va fer que ens desqualifiquessin.

Segueix un recorregut legal en els tribunals ordinaris de París.

Es va presentar la querella abans del Nadal passat, i hem rebut una notificació perquè el pròxim 23 de març tindrem una vista a París.

El maig del 2025 anuncia vostè que té càncer. ¿Recorda el moment del diagnòstic?

[Sospira]. Ha sigut un any molt convuls. Molt. Vaig arribar a París, amb tot el que em va costar. Després, el meu desig era quedar-me embarassada. Ho vaig aconseguir, però vaig tenir un avortament. Em vaig tornar a quedar embarassada. I a principis d’any em van dir que la criatura no estava bé, que havia de prendre una decisió. I vaig haver d’avortar. Vaig interrompre l’embaràs quan estava a la meitat. Amb el que això comporta a nivell emocional. I un mes després em diagnostiquen un tumor al nervi òptic. Jo tenia dolor, molèstia. En cap moment et planteges que pot ser això. [Respira profundament, i continua]. Va ser una galleda d’aigua freda.

¿Com va ser el procés?

En el primer moment vaig decidir no dir res a ningú. Em vaig informar molt. Vaig visitar molts metges. Una amiga em va aconseguir el contacte d’un metge que es dedica a acompanyar en processos de malaltia oncològica. Gràcies a ella, i a aquest contacte, vaig aconseguir posar-me en mans de molt bons professionals. Vaig tenir una intervenció quirúrgica l’estiu passat. Més senzilla del que ens podíem imaginar. Però la vida és confiar en les persones que t’acompanyen. Jo cada dia intento portar la vida més normal possible. Entreno. L’esport és el que em manté serena. Entrenant m’oblido del món, de tot.

Quan tens càncer, ¿és possible domar la por?

No, crec que no. La por no és per mi, sinó pels meus fills. Són molt petits. I penses: "Si a mi em passa alguna cosa, ells depenen de mi». Hi ha més persones, però la mare és la mare. I penses en ells.

Són massa petits.

No els hi he parlat en cap moment sobre el tema. Ells saben que potser un dia et trobes bé, un altre dia no. O et pregunten i els dius: "No em passa res, carinyo». O de vegades estàs amb ells i et cauen les llàgrimes. No ets de pedra. I segueixen: "Mama, ¿què et passa?». I tu continues: "Res, res». Ho intentes trampejar. Però tens les emocions a flor de pell.

¿Quin tractament ha seguit en aquests últims mesos?

Després de l’operació, immunoteràpia. És pel que estem apostant. Hi ha moltes investigacions noves. He decidit confiar-hi. També, vitamina C. Els professionals que m’acompanyen han obert una via d’investigació, i sembla que per aquí pot anar el futur per a la curació de malalties d’aquest tipus. Sempre he sigut bastant alternativa amb la sanitat, amb el tema dels medicaments, les vacunes. Sempre he tingut aquesta guerra interna.

¿Va fer quimioteràpia?

Molt al principi. Després, no. Si tens uns valors, has de seguir-los. I és el que he fet.

En algun moment, en el procés, un és cada cop més conscient que la malaltia pot acabar amb tu.

Ho penses. Però també et porta a valorar molt cada petit detall, cada dia, cada vivència. A viure al màxim els moments amb els teus fills o l’esport.

Parli’m d’un somni.

El meu somni sempre havia sigut esportiu. El vaig complir. També tenir una família. Ara tinc el somni, el desig, de tenir més fills. La gran té set anys; la següent, sis; el tercer, quatre; i el petit, dos. Es diuen Arlet, Abril, Ona i Lluc.

Notícies relacionades

Pascual celebra la seva tornada al Palau amb un triomf treballat

"¿Qui és Lamine?", el dard d’Anglaterra

Quan ha d’anar a competir i viatja, es deuen trobar molt a faltar.

A mi em costa moltíssim separar-me’n. Sé que estan bé, feliços. Però que te’n vagis de viatge i els teus fills, d’amagat, et posin una nota a la maleta que posa: "T’estimo mami, et trobarem a faltar». Doncs... Uf. Et trenca el cor. El millor de la meva vida són ells.