¿Per què la meva perruquera votarà Orriols?

Després d’enumerar-me les nombroses raons (llistat de queixes com a dona, autònoma, mare, catalana, ciutadana, usuària de la sanitat i l’educació pública...) per oferir-li la seva confiança, sempre li proposo que abans analitzi bé l’estètica de la líder d’Aliança Catalana. "Ah, bé, té una imatge pèssima... Digue-li que jo li tallo els cabells de franc", em respon. No obstant, quan algun dels seus seguidors l’ha animada a millorar l’aparença pública, Orriols respon que no invertirà diners en aquest assumpte. Aquesta reticència tan habitual entre la majoria de polítics no impedeix que transmetin un missatge amb el seu aspecte. Algunes vegades la manifestació indumentària és clara –com quan es va presentar a votar amb una samarreta amb el lema Revolta pagesa–, però altres vegades és més subtil...

La Inés Arrimadas gòtica

La líder d’Aliança Catalana té el seu punt dolç. No és només quan somriu tímidament (a veure, hi ha nines diabòliques que a priori semblen molt tendres); però si li col·loques dues trenes postisses et surt Jenna Ortega interpretant brillantment Dimecres. La seva constitució també és molt semblant a la d’Inés Arrimadas, amb aquest caràcter adoctrinador que manté a l’hemicicle català. Però en comptes de ser la filla d’obrer acomplexada que estudia a ESADE i es creu que vestint entallada de Mango ha ascendit a classe mitjana com feia la de Cs, Orriols recorre al negre dels cabells, la ratlla marcada dels ulls, els encaixos i transparències a la seva roba i el seu cutis blanc per afegir un halo de misteri al seu aspecte.

A banda de la moda religiosa que capitalitza Rosalía, ja fa anys que alguns polítics s’aprofiten del simbolisme catòlic. Com Giorgia Meloni o la portaveu de la Casa Blanca, Sílvia Orriols també llueix el seu petit crucifix penjat al voltant del coll com a mostra explícita del seu credo. I és curiós perquè amb la creu sembla justificar qualsevol bogeria estètica que vulgui combinar amb el missatge cristià: un estampat animal print, una transparència, un top de llenceria, proposar que es matin tots els llops o que es tanquin les fronteres als immigrants.

Vestir-se a les fosques

Notícies relacionades

Miró i els Beatles, en el regne d’Ubú

La jutge frena la pretensió de Sixena d’"interrogar" tècnics del MNAC

L’entusiasmen els estampats de dona setantina de poble de la Catalunya profunda en bruses, jaquetes i fins i tot blazers. Aquesta mena d’estampat floral que les veïnes compren indistintament a la botiga de moda local o al mercat ambulant setmanal. Aquest estampat que, el combinis amb el que combinis, fa sempre la impressió que t’has vestit a les fosques (ja que no imagines cap altra raó per triar-lo conscientment).

Escoltar-la és com teletransportar-te a un sermó eclesiàstic de l’edat mitjana. Tot sona a advertència, amenaça, perill, por, fi del món... GPS l’hauria de fitxar per a la veu catalana. Potser només et guiaria "a la dreta, més a la dreta, tant com puguis a la dreta", però ho faria amb aquesta transcendència tant de l’estil de Guifré el Pilós que seria meravellós acabar estimbats per un cingle.