Itàlia ressuscita en el minut 98 i enterra la gran obra de Modric

Luka Modric es va veure a punt d’expirar i va exhalar l’últim sospir per agafar-se a la vida i continuar cultivant la seva llegenda. Va fallar un penal, desviat per Gianluigi Donnarumma, tan gran, tan llarg, i al cap d’un minut, continuava la jugada, i va rematar de nou a boca de canó, necessitada com estava Croàcia d’un gol.

El va marcar, és clar que el va marcar, perquè el va buscar des del minut u. Perquè era imprescindible per passar a vuitens de final i perpetuar l’era Modric, infinita, interminable, inacabada.

Però les boniques històries no sempre tenen un final feliç. Mattia Zaccagni, l’últim davanter que va treure Spalletti, va ressuscitar una Itàlia ja eliminada, en el minut 98, destruint l’enèsim episodi de glòria parit per Modric que es va emportar, malgrat tot, naturalment, el trofeu al més valuós del partit. No l’hi trauria Zaccagni, l’atacant de la Lazio amb el xut que l’entronitza.

Van tan escasses Croàcia i Itàlia, van tan angoixades, que un gol havia de desencadenar un partit diferent del que va començar. Va canviar Itàlia, fonamentalment, tan garrepa com el món l’ha conegut, sense donar mai més del mínim, de l’imprescindible. El segon partit no es va arribar a disputar, esgotat el temps.

Un punt i res més

Necessitava un punt Itàlia, volia un punt i no va lluitar més que per un punt: el que li donaven d’ofici per comparèixer a l’estadi de Leipzig, nou, construït on s’ubicava l’antic Zentralstadion, amb vestigis encara conservats, on ningú va estar assegut, excepte vips, tribuners i periodistes, i on plovien cerveses i gots des de les grades superiors, i on s’encenien bengales en el fons de l’afició croata.

Va caure aquest gol del mite Modric, en la segona rematada balcànica i es va desencadenar la metamorfosi. La que atacava, o tenia intenció de, es va posar a defensar i a caminar i a malgastar el temps, i la que defensava, la intenció de la qual era palmària, es va posar a atacar i a córrer amb pressa i amb ganes, fins llavors escamotejades.

Van passar tan poques coses en el primer temps que van córrer rumors que l’àrbitre del VAR es va adormir, ociós, avorrit fins que va arribar el descans. Va despertar de cop, acabat de reprendre el xoc, amb el braç estès de Frattesi que va desviar una centrada de Kramaric.

El cinquè defensa

Notícies relacionades

El Barça acomiada sense Pedri l’any més feliç de Flick

"Estem units, del president als jugadors"

La vena italiana sempre s’infla en les grans ocasions i Spalletti, que no necessitava guanyar, sinó no perdre, va reforçar la bastida amb un cinquè defensa. Als quatre de tots els dies va afegir Matteo Darmian –una pèrdua en el minut 4 va obligar Donnarumma a desviar un gran xut de Sucic– i va retirar dos puntes. Dos dels sacrificats van ser Chiesa i Scamacca, reclamats després molt de pressa, amb la mort als talons. Abans de Zaccagni només va rematar el central Bastoni, en una acció continuada d’un córner.

Itàlia va marxar del camp tot just acabar el partit. Els croats es van quedar a la gespa, disfrutant de la glòria que van merèixer i que tan efímera els va ser.