Carla Ubasart: "Em va costar assumir que la vida continuava quan no em podia moure"

La soledat. Els esportistes la viuen en el dia a dia. Són diferents de la resta de la societat, amb objectius, horaris i situacions radicalment oposades. Sempre viuen en un altre estrat però, si a més es lesionen, aquesta soledat es multiplica. A Carla Ubasart (Moià, 1994) la vida se li va parar en sec. El judo va quedar en un segon pla per una doble lesió que va tombar tot el que tenia planejat.

¿Com està ara mateix?

Ara fa un any i tres mesos i mig que em vaig operar per última vegada i em trobo superbé. Però en aquest procés he passat per moltíssimes etapes. La primera, la de recuperació, han sigut nou mesos, i després la de tornar a la forma, que ha sigut des d’agost-setembre fins ara. Els primers mesos semblava que estava molt bé, vaig competir i em va anar molt bé, però a nivell mental i físic jo no estava com havia d’estar. Ha sigut un procés molt llarg. Però ara em torno a trobar en el millor estat de forma possible. Les cames em responen, que és el que més he trigat a recuperar. I el cap ja funciona. Podríem dir que, més o menys, estic en un bon punt.

Tornem enrere. Ha enllaçat dues lesions de llarga durada. ¿Com va viure la primera?

Com que hi va haver dues operacions, és a dir dues lesions, la primera la vaig viure d’una forma i la segona d’una altra. La primera era una operació fàcil. La ròtula sortia, per tant, calia fixar-la. Em sortia competint i el meu cap estava més pendent d’això que no de la competició. Era una recuperació relativament fàcil i curta, de quatre o cinc mesos. Va ser dolorosa, però va ser ràpida. Però és clar, després de la tornada, em vaig tornar a trencar.

L’encreuat de l’altra cama.

Torno i l’altra cama em comença a donar problemes. Quan vaig acceptar que tenia l’encreuat trencat, que estaria nou o més mesos aturada i vaig comptabilitzar que tot el que havia treballat i totes les possibilitats se n’anaven a la merda, va ser molt dur. Va ser un dol. Tu pots assimilar no arribar a un objectiu, però si tu l’has lluitat. Si no pots, has de quedar-te a casa, i a més estàs anímicament i físicament malament, doncs es fa una mica complicat.

¿El pitjor són els primers mesos?

Vaig estar una mica... No era depressió, perquè jo no crec que n’hagi tingut, però... ¿saps allò que et costa aixecar-te? Estàs trista, tot et fa plorar... Recordo el meu fisioterapeuta que em va dir: "Plora tant com vulguis avui, un dia, però ja no vinguis més plorant. Cada dia vens, et desmuntes i no et fa benefici perquè els mesos aquests te’ls menjaràs igual". Jo era bastant conscient del que havia de fer: treball de teràpia i treball d’acceptació del que estava passant. Quan van passar uns mesos ja era més optimista, em vaig centrar més en el que jo podia fer, que era recuperar-me. Després, això també m’ha passat factura, perquè jo, al meu cap, em vaig fer les meves expectatives de tornar i moldre i tampoc ha sigut així. Però, quan vaig poder superar el dol, vaig estar més tranquil·la.

La recuperació d’encreuats és una de les més dures.

Depèn molt d’un mateix. Has d’esmerçar-hi molt esforç personal. I no només ho he vist en un esportista, sinó a la clínica on anava jo hi havia molts tipus d’encreuats. Has de parar la teva vida mínim quatre o cinc mesos, perquè no pots caminar, però a més no pots flexionar, pots estar assegut no sé quantes hores...

¿Des del primer moment va veure que feia falta ajuda professional?

Nosaltres acostumem a treballar tots amb psicòleg esportiu. Jo ho recomanaria. Potser per a una persona normal que no es dedica a l’esport, pot seguir. Però per a mi va ser molt dur perquè el 90% de la meva vida estava aturada.

¿Què és el que més li va costar?

Tot i tenir companys que t’entenguin, tu ets allà al mig, i la vida al teu voltant continua. És el que em va costar acceptar, que la vida continuava mentre no podia moure’m.

El procés de tornar se li va fer pesat. ¿El pitjor van ser les expectatives?

Cent per cent. Jo soc una persona molt autoexigent. Jo venia d’unes expectatives altes, ja que uns companys que s’havien trencat els encreuats havien tornat molt bé i pensava: "Doncs ¿per què no jo?". Però és veritat que vaig voler córrer molt en la tornada. Volia estar ja en les millors competicions, no volia fer passos enrere, volia estar a l’equip A, ho volia tot. I no es podia, primer, perquè jo havia perdut el tren i no ho volia acceptar. Mentre jo no hi era, la vida havia continuat i m’havia de tornar a guanyar la meva plaça. Em va costar molt acceptar-ho i se m’anaven trencant les expectatives. No he competit tan bé com ho hauria pogut fer pel fet d’estar enfadada amb aquesta situació.

No només a nivell esportiu, sinó que econòmicament també penalitza molt una lesió.

L’esport és meritocràcia i és clar, a nivell de beques ho he notat. Tu tens certes marques i com que no tens els resultats que ells demanen, doncs te les treuen. Sense cap mirament. No està regulat. En el judo, per exemple, al ser minoritari, m’atreviria a dir que tots vivim una situació bastant precària. Si aconsegueixes entrar en les beques ADO, o les del Team España, que són les que hi ha per als Jocs Olímpics, doncs és fenomenal, però són quatre. Si hi afegeixes que això és un maldecap més durant la lesió, ho passes malament.

¿Què va fer per mantenir el cap ocupat?

Vaig intentar potenciar altres coses en què abans no havia pogut dedicar-me. Vaig estudiar un màster del Comitè Olímpic, vaig estar traient-me l’Advance d’anglès, vaig intentar quedar molt més amb els meus amics entre setmana, que no ho solc fer... Jo ja vaig intentar omplir tots aquests buits, però no era el que jo necessitava. Estic contenta d’haver-me adaptat i de no haver-me enfonsat.

¿Com l’ha canviat la lesió?

Ara intento disfrutar del que estic fent en cada moment.

Notícies relacionades

El macrofestival d'escalada Climbing Madrid celebra l'esperit de superació

L’Olympiacos arrasa per forçar el cinquè partit al Palau

¿S’ha sentit sola? ¿Sent que els esportistes, quan estan lesionats, se’ls deixa de banda?

Sí. El teu entorn, no. Però al final tothom continua i tu no, ¿saps? La Federació busca l’alt rendiment. Costa una mica cuidar els esportistes. La soledat d’estar enmig d’un cercle que no para i tu estàs completament aturada. I encara que tinguis el suport dels teus pares, dels teus amics que t’intenten animar, no és gent que estigui passant pel mateix. Per tant, és un dol molt personal.