Una bèstia sobre la bici

Hi ha ciclistes que marquen una època brillant. Uns ho fan guanyant Tours de manera consecutiva i d’altres sent una autèntica bèstia humana, capaç de triomfar a tots els territoris, carreres de ciclocròs, de muntanya, de carretera i fins i tot de gravel. I aquí és on apareix el nom de Mathieu van der Poel, un neerlandès amb sang francesa a les venes que als 29 anys acabats de fer es va convertir aquest diumenge en el campió del món de ciclocròs.

De fet, la victòria estava lluny de ser una sorpresa; al contrari, una derrota de l’astre neerlandès hauria fet saltar la banca perquè ell és un dels sis magnífics del ciclisme actual junt amb Jonas Vingegaard, Tadej Pogacar, Primoz Roglic, Remco Evenepoel i Wout van Aert. I, a més, perquè l’únic corredor que podia privar-lo de la victòria, el seu etern rival, Van Aert, no participava en la prova, després d’haver-se passat tota la setmana preparant la temporada de carretera a Mallorca.

Des de la sortida

Així, que des que es va donar la sortida, Van der Poel es va col·locar primer en el circuit de Tabor, a la República Txeca, al mateix plató on va conquistar el 2015 el primer dels seus jerseis arc de Sant Martí, la peça que recompensa el campió del món, la que porta també com a guanyador de la prova de ruta; un fenomen, una bèstia i un animal, sempre en el bon sentit de les denominacions, de la bicicleta.

Ningú li va plantar cara, mai va estar en perill la seva medalla d’or, ni tan sols un incident o una caiguda com la que va tenir el gener a Benidorm, en l’única derrota soferta aquest any en el ciclocròs (14 carreres i 13 triomfs), i en la victòria, per descomptat, de Van Aert.

D’aquesta manera, va sumar el sisè títol mundial, un rècord impressionant (Van Aert en posseeix tres), tot i que encara a un d’Eric van Vlaeminck, estrella del ciclocròs dels anys 60 i 70, finat el 2015, i germà d’un dels grans mites del ciclisme belga, Roger van Vlaeminck, també campió del món de ciclocròs el 1975, i vencedor dels cinc monuments: Milà-San Remo, Flandes, París-Roubaix, Lieja-Bastogne-Lieja i la Llombardia.

‘Monuments’

Bé es podria dir que Van der Poel està per la feina a l’hora de guanyar monuments. Així, ja ha aconseguit la victòria a San Remo, a Flandes i a Roubaix. Li falten les victòries a Lieja, que l’agafa massa cansat després dels èxits a les llambordes, i la Llombardia, esgotat ja al final de la temporada.

Com a mínim aquest any sembla que tots aquests triomfs hauran d’esperar amb un Van der Poel que està centrat en les pedres del nord d’Europa, en els Jocs Olímpics que es disputaran a París el pròxim estiu (on vol ser campió de ciclisme de muntanya), la Vuelta ciclista a Espanya i el Mundial.

Va guanyar en un ciclocròs que mai va entusiasmar gaire el seu famós avi, el llegendari Raymond Poulidor (finat el 2019), però sí el seu pare Adrie van der Poel, que va ser campió del món el 1996.

Va ser també un Mundial brillant per als Països Baixos, que va obtenir la medalla de plata gràcies a Joris Nieuwenhuis per davant del belga Michael Vanthourenhout en una especialitat ciclista dominada habitualment per corredors dels Països Baixos i Bèlgica.

Notícies relacionades

Una Vuelta femenina per a Demi Vollering

Un Espanyol abonat a l’empat no en té prou amb Braithwaite

L’alacantí Felipe Orts va complir l’objectiu d’acabar en el top ten de la carrera a l’aconseguir la desena plaça.

En categoria femenina també va sonar l’himne holandès gràcies a Fem van Empel.