El hòlding de la Premier

La Premier League és la competició de clubs de futbol més gran del món. És la que més factura en termes globals, és la que més finançament ha captat fins ara i en la que més s’està impregnant la cultura ianqui. Tant, que la fórmula de propietaris amb interessos en diversos esports ja ha trobat la seva rèplica en el futbol anglès. En l’actualitat, avui tan sols hi ha sis equips de la competició britànica que no tinguin vincles directes o indirectes amb altres clubs, principalment d’Europa, i tan sols el Luton Town pot dir que preserva el model de club social que tant es reivindica a Espanya i Alemanya.

Que la idea de hòlding hagi crescut amb força a la Premier no és casual. Primer, perquè allà rau el que podríem definir com el precursor del concepte modern de hòlding futbolístic, el Manchester City. I diem modern perquè ja no només es busca la rendibilitat del model amb la compravenda de futbolistes –aquí, la família Pozzo porta més de dues dècades d’avançada–, sinó que realment es busca una operació real de grup amb departaments compartits en tots els àmbits.

Capacitat d’inversió

La segona raó no és cap altra que la capacitat d’inversió del perfil de propietaris. Mentre que a Alemanya i Espanya encara predomina el perfil de propietari localment o directament dels aficionats, és al Regne Unit on un desembarcament de propietaris nord-americans més gran existeix. I això no només implica una visió més capitalista de l’esport, sinó un poder econòmic rellevant per no quedar-se només en la compra d’un club, sinó construir a partir d’allà una xarxa satèl·lit que permeti generar economies d’escala sense carregar de costos l’estructura del club gran.

Això és el que ha fet el City, vigent campió de la Premier i que acumula ja algunes temporades donant beneficis, si bé és la seva matriu –aliena als controls de UEFA– la que suporta milionàries pèrdues anuals per sostenir una estructura corporativa de serveis comercials, esportius i financers a totes les seves franquícies. Per això parlàvem de vincles indirectes, perquè s’està evitant que els clubs anglesos assumeixin el cost i el risc de la inversió que exigeix crear aquests grups.

Notícies relacionades

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

El futur de Sainz Jr. i Márquez

Que les adquisicions s’estiguin centrant en països com Portugal, França o Centreeuropa no és casual, ja que es tracta d’alguns dels graners de joves talents més importants del continent. El temps dirà si la fórmula maximitza els beneficis dels inversors o, almenys, ajuda a reduir les pèrdues dels vaixells insígnia de cada grup a l’accedir abans a un talent amb menys cost. Però el que és una evidència és que per als petits és un impuls. I allà, rebutjar presentar el Girona FC com un model d’èxit de la idea de hòlding futbolístic per defensar que tot és hand made a Girona em sembla absurd, ja que suposa minimitzar els avantatges de ser dins del paraigua citizen.

Una altra derivada és en termes de regulació i que complex serà per a UEFA entendre els moviments d’ingressos i despeses entre organitzacions, o quant cost es trasllada a una corporació aliena als controls econòmics de les competicions. Aquest debat el deixarem per a un altre capítol.