Un amor platònic

A l’espera del partit de Copa d’avui contra l’Unionistas, m’adono que tot –o gairebé tot– el que ens ha deixat la final de la Supercopa ja ho hem viscut abans. El bo i el dolent. Els barcelonistes de llarg recorregut sabem el que és guanyar el Reial Madrid per golejada i el que és perdre per golejada. Sabem com és el plaer de la victòria quan al davant tens algun bitxo provocador –ara Vinicius, abans Ramos, Pepe o Juanito–, i com cou quan són precisament aquests antiherois els que es delecten en la teva derrota. Sí, tot això ja ho coneixem i, com que es tracta de futbol, altres partits arribaran per confirmar o desmentir les males sensacions.

Notícies relacionades

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

El futur de Sainz Jr. i Márquez

Llavors, ¿què hi ha de diferent en la derrota aclaparadora de diumenge passat? El meu nas em diu que tres coses. La primera és que des de l’entorn madridista no hi ha hagut gaire burla, com si en el fons els mogués la compassió davant el feble, i es parla de la distinció d’Ancelotti i que l’equip no va voler fer sang. Aquest to perdonavides resulta fins i tot més sagnant que l’altivesa habitual merengue. La segona novetat davant el daltabaix és que hi ha una generació de joves que van arribar a l’equip com a part d’una elit –De Jong, Pedri, Araujo, Balde– i, de moment, ni guanyen ni juguen bé. Els veterans que ja han aixecat títols saben com lidiar amb la decepció, però en edats tendres el plaer del joc s’esquerda si no es cuida.

Cosa que ens porta a Xavi Hernández i la seva defensa del cruyffisme en la roda de premsa prèvia a la final. L’abisme entre el que proposava apel·lant a un estil que defineix el club, i el que es va veure després al camp, em fa pensar que estem davant un cas de platonisme. Xavi no veu el mateix que nosaltres, veu el que sap i desitja veure, i és probable que en la seva ment els partits es projectin millorats. El que importa és que els jugadors no es perdin en aquests llimbs i retallin la distància que separa la tàctica ideal del joc efectiu. En el Romanticisme aquests equívocs entre la realitat i el desig van provocar molts desenganys amorosos, però això és el segle XXI.