La inutilitat del que és inútil

El Barça va perdre des que va començar el partit, i després es va dedicar a millorar el resultat. Ho va fer, això últim, com si estigués tornant d’un camp de flors, passant-se la pilota, regatejant, fent aparences, com si estigués culminant un curs sobre la inutilitat del que és inútil.

El famós llibre del molt important escriptor italià Nuccio Ordine La utilitat de l’inútil al·ludeix a la filosofia que tanquen els llibres que ens ensenyen a pensar, i a fer, basant-se en sabers que semblen inútils, però que tenen un final noble, profund, extraordinari. I, excepte alguna cosa, l’equip que dirigeix Xavi Hernández ahir a la nit va abraçar la inutilitat en tots els seus extrems. No hi va haver desmai en la pèrdua, com si l’equip hagués de purgar una malifeta i triés aquest partit per confessar-se davant el món.

Va ser lamentable tot, menys algunes coses. El millor del partit, si em permeten que rescati aquesta hipèrbole, va ser el que va dir el molt cavallerós entrenador del Reial Madrid quan va culminar el desastre blaugrana i enaltir la qualitat, o l’oportunitat, dels blancs. Va dir Ancelotti que el resultat era massa inflat, en vista del joc de l’equip contrari. Va afegir, a més, que alguns excessos burletes dels seus no es corresponen amb el respecte que es deu al contrari, vençut tan aviat.

Coses que reconforten

Aquestes coses ens reconforten als barcelonistes, com ens alegren les recuperacions (de salut i de pilotes) de Pedri, que tot el temps que va durar al camp va mirar de no avergonyir, per exemple, Kubala, i fins i tot el seu entrenador, que en vida activa com a futbolista sempre feia de les seves excursions pel camp glòries profitoses. Veure Pedri, o el seu col·lega De Jong, o Lamine Yamal quan va estar en joc, o el Joao Félix d’ahir a la nit, van ser raons per no llançar per la borda tot l’afecte (inesborrable, és clar) que es deu a l’equip pel qual es plora.

L’autocrítica va començar, aquesta vegada, fora del camp pròpiament dit; Joan Laporta, vigilat de prop, pel que sembla, per un magnat famós que el vol veure fora de la llotja, i de la història, era l’expressió més estranyada de la contesa, com si estigués somiant que ja no és ell mateix, sinó algú que trobava a faltar, en aquell luxós escenari, uns pistatxos o qualsevol cosa que es fora de l’aire de derrota amb què el Barça va saltar al camp.

El Barça és el meu equip, naturalment, i ahir a la nit ho va ser també; de fet, vaig esperar al minut 90 (quan va acabar el partit: l’àrbitre va ser taxatiu, va acabar en aquell instant la humiliació blaugrana, no va deixar més burla inútil) per desfer-me de la mala sort que vaig viure abans de posar-me a escriure. Deia Neruda: "Me pongo a escribir y me sale espuma". Això que llegeixen és espuma de llagrimall.

Notícies relacionades

Una Vuelta femenina per a Demi Vollering

Un Espanyol abonat a l’empat no en té prou amb Braithwaite

Al final els jugadors blaugrana van abraçar els seus botxins, com també ho va fer Xavi amb el seu igual, amb qui va estar més d’un minut de xiuxiueig.

Ara li toca a Xavi, aquest home que va ser tant al Barça, reparar l’automòbil vell que ahir a la nit no va engegar, o que quan va arrencar ja era tard i estava el garatge blanc atapeït d’imponderables. Visca el Barça tot i que estigui mort, aquest és el meu cant d’avui, que evita el plor perquè també seria inútil deixar-se portar ara pel que ja és una malaltia excessiva.