Un àrbitre madrileny xiularà el Cadis-Reial Madrid i Medina Cantalejo no hi diu res

Un, que reclama que els àrbitres parlin després de cada partit perquè, crec, serviria perquè tothom, inclosos entrenadors i futbolistes, els sentissin més pròxims, més reals, menys altius (ho són, ho són), sent expressar-se el seu cap i tem que els seus àrbitres siguin del mateix tarannà i, clar, millor que continuïn silenciosos, millor.

Medina Cantalejo té el valor (per no dir una altra cosa) de reconèixer que no va al futbol i que no llegeix res, com si aquesta postura el convertís en un ‘ésser superior’. Perdó el converteix en un incompetent i un beneit, per fardar d’una cosa així.

Una realitat virtual

No content amb això, el cap dels àrbitres continua convençut que els col·legiats no han de parlar. És més, acusa els futbolistes de fer mòbing (tracte hostil o vexatori a què és sotmesa una persona en l’àmbit laboral, de forma sistemàtica, que li provoca problemes psicològics i professionals) als seus àrbitres. És evident que Medina Cantalejo (i em temo que els seus àrbitres) viuen una realitat virtual, la seva.

Medina Cantalejo té tant valor (per no dir una altra cosa) que li reclama al jutge del cas Negreira («aquest cas és l’exageració d’un jutge que perjudica la imatge del nostre col·lectiu») que, d’una vegada, doni noms i cognoms, quan el que hauria d’haver fet el cap dels àrbitres és obrir una investigació en el seu comitè, perquè ell sí que té tota la informació o hi té fàcil accés, i descobrir-ho tot, tot, en lloc de qüestionar la tasca de la justícia.

L’aparició d’aquest home, hi insisteixo, ha sigut tot un exemple del fet que, mentre no siguin un col·lectiu independent, allunyat, distanciat, de la federació (amb el dineral que es reparteixen, ja ho haurien de ser), dirigit per autèntics professionals, mai canviaran. La tàctica de prohibir-ho tot, des que els àrbitres parlin fins que escoltem les converses gespa-VAR, va contra ells, malgrat que ells creuen el contrari, pensen que així es protegeixen. No, perdó, ser hermètics, tancats, el que provoca és la sospita. La sospita que vostès no són nets, que alguna cosa oculten, vaja.

Només dos exemples

Per a Medina Cantalejo tot és fantàstic i els àrbitres cada vegada ho fan millor, fins i tot en el tema de les mans («aquest assumpte és clar, no entenc per què es discuteix») o els ‘penaltets’, que «cada vegada es xiulen menys». Si el cap creu que tot es fa de meravella, deixin-me que els posi ‘només’ dos exemples escandalosos, de fa només uns dies.

Per exemple, l’expulsió d’Omar Mascarell, al Betis-Mallorca (2-0). No només el van expulsar per una trepitjada que no va fer ell, sinó que va rebre; no només van deixar el seu equip, el ‘Mallorqueta’, amb 10 jugadors durant mig partit, sinó que, tres dies després, van dir «oooooh, ho sentim, ens vam equivocar, no l’hauríem hagut d’expulsar». ¿Sí?, ¿i ara què fem amb el 2-0? Vergonyós. A Medina Cantalejo se li va oblidar demanar perdó l’altre dia.

Notícies relacionades

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

El futur de Sainz Jr. i Márquez

I, dos, i ¡ull a la dada! Feta la llei, feta la trampa. Aquest cap de setmana, un madrileny, Cuadra Fernández, dirigirà el Cadis-Reial Madrid. ¡Un madrileny! ¿Per què?, doncs perquè el senyor està inscrit ¡al Col·legi Balear! I Medina Cantalejo, tampoc va explicar res d’això.

Com diu el meu amic i col·lega mallorquí Alejandro Vidal, expert dels experts arbitrals, «el problema de l’arbitratge és el mateix que el de la política: tots dos han deixat de ser una vocació, per convertir-se en una professió».