Digues que sí, Rubiales, pels teus collons

Bé, això sí que ho sap: es creu amb poder i autoritat per fer el que li doni la gana. En el fons, com molt bé va demostrar, també a la llotja de l’estadi de Sydney, Rubiales ho fa tot, tot, fins i tot totes les coses que es coneixen d’ell i que haurien hagut de propiciar, fa ja molts mesos, la seva dimissió i/o destitució, perquè li surt dels collons.

Hi insisteixo, per a mi (sento no coincidir amb milions de crítics) va ser més greu, impropi, impresentable i inadequat tocar-se els ous per expressar i dir que aquestes noies són campiones del món pels seus o pels meus collons, que la morrejada.

Doncs això. Amb perdó, segueixo. Hi ha dos detalls que no em van agradar, ho repeteixo. Un, hi va haver molts/es, bé, bastants, periodistes i articulistes que van escriure i van publicar abans (ja ho saben, en temps de xarxes, publicar és un instant i escriure, també, també) el seu comentari i crítica contra el gest (el de dur-se les mans al paquet es va descobrir més tard) l’article contra Rubiales que l’article elogiant l’enorme, tremenda i, potser, irrepetible gesta del futbol (i de l’esport) femení espanyol. Això, la veritat, no em va agradar. Primer, el primer.

Notícies relacionades

La sort va salvar Fermín

Un gran Quique Llopis es torna a quedar a un pas de la medalla

I, dos, potser com a conseqüència d’això, es va acabar produint un efecte dòmino en el qual la morrejada d’un ésser que estava fora de si, és a dir, absent, ple de prepotència i masclisme, es va convertir en la notícia més valorada per sobre de l’èxit de les noies.

El mal que se’ls ha fet a les campiones a escala mediàtica no sé si els compensarà com a dones, ja que fins i tot Jeni Hermoso li va restar transcendència al petó. Però va arribar tard, els tous dels dits ja volaven sobre les tecles.