Reial Madrid - Espanyol: ¿Juga l’equip periquito amb les mateixes ganes al Bernabéu que al Camp Nou?

«L’Espanyol es deixa guanyar sempre contra el Madrid». ¿Quantes vegades hem sentit aquesta frase dels nostres ‘amics’ culers? Una afirmació tan lapidària com ignorant, ja que n’hi ha prou amb un simple cop d’ull a les estadístiques contra els dos equips per observar que la majoria de vegades la dinyem, sense distinció de colors. 

Evidentment, el nostre enemic més gran, el rival que tenim més ganes de batre, és el Barça, faltaria més. Convivim al mateix territori, la majoria dels nostres amics o familiars són d’un equip o un altre. Tant aficionats com futbolistes viuen derbis des de benjamins fins a adults. Sens dubte que hi ha un plus de motivació contra l’etern rival, com passa a totes les ciutats compartides per dos equips de màxim nivell. ¿Quin problema hi ha a reconèixer una cosa tan elemental?

L’únic dubte quan ens enfrontem a equips com Barça o Madrid és com podem lluitar davant aquesta tremenda desigualtat econòmica, a més de les colossals ajudes arbitrals que obtenen tots dos. I encara pretenen alguns que l’estadística ens sigui favorable. ¡Quina temeritat!

Mateixa zona geogràfica, mateixa Lliga i rancor mutu. ¿Resultat? Ganes, tensió, eufòria i molts insults. Els derbis sempre han sigut molt més intensos que qualsevol altre partit, i més amb la història que tenen els dos clubs de la capital catalana, una baralla que es remunta a molt abans del que jo pugui recordar.

Els periquitos hem sigut –i som– plat del dia per als culers en moltes ocasions, el blanc fàcil: que si «no som un equip de primera», que «no som de Barcelona» (ara), o que tenim molts jugadors que prèviament han jugat al Barça... Tots aquests factors contribueixen a fer que resulti bastant més gratificant una victòria davant un club i afició que ens destrossa quan pot, en comptes de contra un altre equip al qual li resultem indiferents i som un més a la Lliga i no ens té especial rancor. 

Puc posar la mà al foc que molts de nosaltres –per no dir tots– preferim abans una victòria al Camp Nou i una derrota al Bernabéu que a la inversa. Però crec que el mateix passaria si li preguntessin a un bètic si prefereix una victòria amb el Sevilla, o un seguidor de l’Atlètic contra el Madrid. És una pregunta, al meu parer, de fàcil resposta, ja que l’Espanyol i el Barça estan destinats a l’enemistat.

Tercera cita intergeneracional periquita. Ens pregunten aquesta vegada si l’Espanyol es pren amb més ganes un partit al Camp Nou que un al Bernabéu. En els dos casos se surt al camp amb les mateixes expectatives: dinyar-la. Dignament si és possible. I si sona la flauta, festa.

Que quedi clar que el discurs del ‘filial del Madrid’ ofèn però no sorprèn, i que les estadístiques no confirmen els tòpics. És totalment coherent des del nacionalbarcelonisme per al qual hi ha una sola opció política digna (o dues), un sol equip amb valors (o dos) i una sola cadena de supermercats (o dos si venen km., tot i que la mongeta tendra vingui de Qatar o Turquia, vull dir, d’Holanda o el Marroc). I per al qual tot el que distorsioni aquesta imatge monolítica només resulta explicable no en termes de pluralitat real sinó de colonialisme que algun dia serà extirpat.

Però quant a la massa social, ‘pericomerengues’ al marge... Els ‘trapis’ i somiquejos arbitrals dels dos grans susciten, crec, el mateix rebuig. Però les ganes que li tens a algú que et mira amb condescendència i/o indiferència i a algú que desitjaria la teva desaparició no són les mateixes, per què enganyar-nos. I que així segueixi per molts anys: que els continuem molestant.