Van der Kuijlen: míster PSV

Un any després, després de marcar gairebé 40 gols en una sola temporada, hi havia cua a la seva porta per fitxar-lo. 13 equips holandesos volien aconseguir els seus serveis. Aquesta vegada el PSV sí que tenia una carta guanyadora i era la Philips, l’empresa que va fundar el club el 1910. Als joves futbolistes se’ls oferia també una feina a la fàbrica per complementar el sou, cosa que també suposava una petita garantia en el cas que l’experiència amb la pilota fos dolenta.

Fitxatge pel PSV Eindhoven

I va fitxar pel club d’Eindhoven. Jugava i alhora treballava al magatzem de l’empresa. Però va durar poc temps allà. Perquè des que es va estrenar el 1963 els gols van començar a ploure sobre l’estadi del PSV. Durant la seva primera temporada ja va ser el segon golejador del campionat i un any després va aconseguir el premi al màxim anotador. Jugava sempre per darrere del davanter, en ocasions com a migcampista pur, però cada vegada que s’acostava a l’àrea la porteria rival estava seriosament en perill. Durant les seves primeres temporades al PSV les coses no van ser només de color de roses. El reclutament militar (que el va llastar durant un parell de temporades), les diferències amb els entrenadors i la decepció de perdre les seves dues primeres finals de Copa el van portar a veure que la seva carrera no seria una festa permanent.

La seva producció anotadora es mantenia, però començava a necessitar més coses. Tot va canviar amb l’arribada a la banqueta el 1972 de Kees Rijvers. El tècnic va construir tot l’equip al voltant de Van der Kuijlen. Sabia que havia de potenciar-lo i que la resta vindria després. I no s’equivocava. Dos anys després celebraven junts el seu primer títol de Copa. La temporada següent arribaria la Lliga; després un doblet... fins que van tocar el cel el 1978. Aquell any van guanyar la Lliga i van buscar amb veritable passió el primer títol europeu a la Copa de la UEFA. Es van emportar una sufocació contra el Barcelona a qui havien guanyat 3-0 a l’anada, però al Camp Nou van vorejar el desastre per moments (perdien 2-0 en 20 minuts), fins que un gol de Deacy al començament del segon temps els va asserenar per ficar-se a la final on esperava el Bastia.

L’èxit europeu

A França van empatar a zero, però a Eindhoven el PSV va anar rodat. Un 3-0 que va suposar la seva consagració a nivell europeu. El tercer gol mereix un comentari a part. Va ser un mostrari del que era Willy Van der Kuijlen. Va rebre una pilota des de la dreta i a l’altura del punt de penal va deixar anar un cop amb la dreta que es va estavellar violentament a l’escaire. La pilota va tornar gairebé al mateix punt, ell la va controlar amb la cuixa i va rematar llavors amb la cama esquerra creuat per marcar el gol que tancava una nit gloriosa per a l’equip holandès. Passejat a coll per l’estadi amb el trofeu alçat va saber perfectament que als 32 anys havia arribat al sostre de la seva carrera. Jugaria tres anys més al PSV per deixar xifres que difícilment ningú serà capaç de millorar amb aquestes samarreta: 528 partits, 308 gols.

Un dels grans misteris que hi ha al voltant d’aquest futbolista va ser la seva escassa presència a la selecció holandesa. Sobre aquest particular circulen moltes versions i potser la més sòlida sigui que va pagar la seva mala relació amb Johan Cruyff. Als anys 70 l’escola de l’Ajax dominava aquell equip no només dins del camp sinó també fora d’ell. Era evident que no hi havia una relació molt fluida entre aquest grup de futbolistes i el que provenia del PSV. Avenir-se amb Cruyff semblava una condició indispensable. I Van der Kuijlen no la complia. Tot i que el veritable flagell del clan de l’Ajax era Van Beveren, l’excepcional porter del PSV.

L’enemistat amb Cruyff

Durant uns anys, quan era molt jove, Van der Kuijlen va entrar amb certa freqüència a l’equip fins que Cruyff va aconseguir les regnes del grup. A partir d’aquell moment ja no seria tan senzilla la cosa. Es deixava veure de tant en tant, però l’ambient no era el millor. Els futbolistes de l’Ajax fins i tot feien el buit als jugadors del PSV a qui no dubtaven a marginar durant els partits. Van Beveren, després del fracàs a la fase de classificació per al Mundial del 1970, va fer unes fortes declaracions en les quals argumentava que la raó del desastre era que «algun dels jugadors estava més pendents de parlar de diners i per això no ens hem classificat». No va donar noms però tothom sabia de qui parlava. Això va suposar que durant els quatre anys següents tant Van Beveren com Van der Kuijlen desapareguessin de la selecció.

Pel camí Holanda es va deixar el Mundial del 1974. Possiblement la seva destinació a la cita d’Alemanya hauria sigut diferent amb el màxim golejador del campionat holandès i amb qui era el millor porter amb enorme diferència sobre el segon. Jongbloed, una mitjania, va ser l’encarregat de defensar la porteria en aquella cita. Però el que feia perdre el cap a Van der Kuijlen era el tracte de favor que Cruyff i el seu nucli de confiança rebien per part del seleccionador i de la mateixa federació holandesa. El 1975, poc després que se’ls aixequés el ‘càstig’ i fossin cridats de nou per a l’’oranje’ la situació va tornar a saltar pels aires durant la preparació d’un partit contra Polònia. Cruyff i Neeskens, que ja estaven al Barcelona, es van prendre la llibertat de presentar-se a la concentració un dia més tard que la resta. Van aparèixer enmig d’una sessió d’entrenament quan els seus companys ja estaven enmig de la pràctica.

«Aquí venen els reis d’Espanya»

George Knobel, el seleccionador en aquell moment, va aturar la sessió només per donar-los la benvinguda. Van der Kuijlen no va poder reprimir-se en aquell moment i va llançar a l’aire un audible «aquí venen els reis d’Espanya». El comentari va enfurir a Cruyff que va anar a la recerca del tècnic i li va dir que havia d’escollir entre tots dos. Els esforços diplomàtics per tancar aquella crisi no van servir de res i el genial futbolista del Barcelona va insistir que eren incompatibles. Com era d’esperar Knobel es va posar del costat de Cruyff. Van der Kuijlen va ser ‘convidat’ a abandonar la concentració i Van Beveren, molt més vehement que el seu company al PSV i un dels pocs que públicament sí que es va queixar del comportament dels futbolistes de l’Ajax, va marxar darrere d’ell.

Notícies relacionades

El Barça fitxa el base argentí Juani Marcos fins al 2027

Alcaraz arriba al límit per esquivar la trampa d’un immens Fognini

Després d’aquell incident el van convèncer per jugar un parell de partits més amb la selecció, però van ser una simple anècdota. La qüestió és que el golejador més gran que havia tingut la Lliga holandesa a la seva història només va jugar una vintena de partits amb la samarreta de la seva selecció i cap als grans tornejos del seu temps.

Els joves talents

Després de la seva retirada, va estar durant un temps en tasques tècniques, però va trobar el seu espai en el futbol perseguint joves talents per al PSV. Així es va anar fent més gran, compatibilitzant la feina de captació amb el de mite del club i gastant de tant en tant els seus consells amb els joves davanters que van passar pel club com Ronaldo, Nilis o Van Nistelrooy. Al Phillips Stadium li van posar el seu nom a un dels salons de l’estadi i fa només uns anys al costat de la porta principal del recinte van aixecar una estàtua amb la seva efígie. El dia de la inauguració, fa 15 anys, van estar al seu costat bona part dels jugadors que es van convertir en campions de la Copa de la UEFA el 1978. En els últims anys la ràpida evolució de l’Alzheimer que se li havia diagnosticat el va retirar per complet de la vida pública. El 19 d’abril va morir als 74 anys.