La història d’Ian St John: El gimnasta de l’àrea

L’Alex, el seu pare, va morir als 36 anys en un accident laboral mentre treballava en una siderúrgia. L’Ian només tenia 6 anys en aquell moment. La Helen, la seva mare, el va haver de criar a ell i als seus cinc germans amb una modesta pensió de viudetat que compensava netejant cases. Tots es van veure obligats a posar l’espatlla molt abans del que és habitual. Als 10 anys ja es dedicava a repartir llet i pa en un carro tirat per cavalls per a una cooperativa de Motherwell, la ciutat d’Escòcia en la qual havia nascut el 1938.

Inicis en la boxa

Ian St John, que a l’escola havia començat a demostrar que era un noi hàbil amb la pilota als peus, podria haver sigut boxejador perquè era l’esport amb el qual més disfrutava. Però als 15 anys tot va canviar. Un dia va arribar a casa amb múltiples macadures després d’un combat i la seva mare, horroritzada, el va obligar a centrar-se en una modalitat on hi hagués menys risc.

El va empènyer a córrer darrere de la pilota i a oblidar-se per sempre de la boxa. L’Ian, que a aquesta edat ja havia deixat l’escola per treballar en una acereria, va ser obedient i va centrar tot el seu talent a llaurar-se una carrera com a futbolista. Va ingressar en el Motherwell i als 18 anys ja s’havia instal·lat en el primer equip.

Davanter pur

Bobby Ancell, l’entrenador de l’equip escocès, li va donar l’alternativa a un grup de joves jugadors que a Escòcia es va conèixer com els ‘Ancell Babes’ (seguint la moda que havien creat els ‘Busby Babes’ del Manchester United). St John era un davanter pur, un golejador lleuger, hàbil, ràpid, amb olfacte i qualitat per fer millors els que jugaven al seu costat.

En la seva etapa en el Motherwell els gols li queien de les butxaques. En les seves cinc temporades en el club de la seva ciutat en va anotar més de 100 en menys de 150 partits. La seva popularitat entre els seus veïns era immensa. Els mateixos que l’havien vist créixer sense pare, els mateixos que van veure la seva mare patir per tirar-lo endavant, els mateixos als quals portava la llet i el pa quan era una criatura disfrutaven els diumenges dels seus gols al vell Fir Park. El somni de donar-li a aquella gent un títol per emborratxar-se de felicitat, una cosa que va prometre als seus germans, es va quedar sense complir. Perquè el 1961, quan tenia 23 anys, el Liverpool va trucar a la seva porta.

Punt d’inflexió

Bill Shankly, l’home que va construir el gran Liverpool, feia un parell d’anys que mirava de tornar-lo a la màxima categoria i posar fi a una etapa complicada. El seu compatriota St John era un dels futbolistes que tenia en la llista. Va pagar 37.000 lliures per ell. Una quantitat important per al seu temps, sobretot per al Liverpool que mai havia afrontat un traspàs com aquest.

No obstant, va ser una de les quantitats més ben invertides en la història del club. En les seves memòries, molts anys després, Shankly diria que l’arribada del davanter escocès «va marcar el punt d’inflexió per convertir el Liverpool en el que seria». El club no guanyava una Lliga a la Primera Divisió des del 1947 i no havien conquistat ni una sola vegada la Copa anglesa.

Els ‘reds’, en aquell temps, eren molt poca cosa. Però tot va començar a canviar. Al costat de St John va aparèixer a Anfield Ron Yeats, l’altre pilar sobre el qual Shankly va anar assentant la seva obra. En la seva primera temporada en el club el Liverpool va aconseguir l’anhelat ascens a Primera Divisió (portaven set anys en la segona categoria i en sis d’aquelles temporades el premi se’ls havia escapat per un sospir).

Cicle extraordinari

Cridava l’atenció per la seva habilitat per moure’s en l’àrea i resoldre, amb un físic limitat, les situacions més complicades. Els aficionats no van tardar a adorar-lo perquè, amb ell com a bandera, el club es va anar impulsant i retallant la distància amb els grans del seu temps. Va arribar llavors el 1964 i l’obra de Shankly ja estava gairebé acabada.

Aquella temporada St John va firmar més de 20 gols, però va contribuir decisivament perquè Roger Hunt arribés a la millor xifra de la seva carrera (31). Aquesta combinació letal va fer que el Liverpool conquistés el títol i iniciés un cicle extraordinari que va tenir la seva continuació només un any després. L’equip d’Anfield va arribar a la final de la Copa a la recerca del que seria el seu primer entorxat en la competició més venerada a les illes.

L’esperava a Wembley el Leeds United de Don Revie. Es van avançar els ‘reds’ gràcies a un gol de Hunt, però Billy Bremmer, el capità del Leeds, va igualar poc després. El partit va arribar a la pròrroga i allà va emergir la figura de St John. Un centre des d’un costat el va trobar una mica fora de posició, però el davanter format als patis i els descampats de Motherwell va explotar una de les seves grans virtuts.

El cop de cap de Wembley

Va acomodar el cos per trobar una rematada complicada de cap que li va permetre ascendir els 37 esglaons que condueixen a la llotja de Wembley per rebre el trofeu. Aquella temporada podria haver sigut més rodona si no hagués patit a Milà un petit col·lapse que els va fer perdre davant l’Inter una semifinal de Copa d’Europa després d’haver-se imposat en l’anada per 3-1.

Potser podrien haver sigut el primer equip britànic a conquistar el ceptre europeu, tres anys abans que ho fes el Manchester United. Vindria un altre títol de Lliga, la final de la Recopa perduda davant el Borussia de Dortmund, però també la pèrdua de pes en el club.

En aquells anys meravellosos només li va faltar en el personal una presència més gran en la selecció escocesa. Tot just 20 partits, molt pocs segurament per als seus mèrits. Però llavors era habitual que els futbolistes que eren a la Lliga anglesa tinguessin més complicada la seva presència, una espècie de «càstig» que se’ls imposava per abandonar el campionat local.

La ‘traïció’ inacceptable

Amb l’arribada de Hateley al Liverpool a l’estiu del 1967, el tècnic va anar retardant la posició de St John. Però dos anys després va arribar el moment més dolorós, el dia en què Shankly el va deixar fora de l’alineació per enfrontar-se al Newcastle. No l’hi va dir. El davanter se’n va assabentar perquè Milburn, un exfutbolista convertit en comentarista, li va comunicar que no era en la llista que els funcionaris del club els havien facilitat.

Per a St John va ser com una traïció que no podia acceptar. Shankly i ell eren com pare i fill. Escocesos tots dos, s’havien recolzat en l’altre per triomfar i perquè el Liverpool fos un dels grans.

Relació deteriorada

La qüestió és que la relació entre tots dos es va deteriorar del tot. El davanter mai va perdonar allò al seu pare futbolístic. Dos anys després va marxar del club. Amb prou feines va tornar a jugar. Un lleuger idil·li a Sud-àfrica i després en el Coventry.

Notícies relacionades

Ayuso torna a desafiar Roglic i li retalla un altre segon

Alonso i Sainz il·lusionen a Imola a l’entrar entre els sis primers

Va passar un temps per diferents banquetes (fins i tot va sonar com a recanvi de Don Revie al Leeds abans que elegís Brian Clough) però on acabaria per trobar el seu espai seria com a comentarista de televisió formant parella amb una llegenda com Jimmy Greaves. Van connectar de forma immediata i St John va acabar per consolidar un estil propi que els aficionats agraïen.

Era mordaç, espontani, amb un sentit de l’humor sec i deixava anar sentències que resultaven letals. Tenia criteri i ull. Allò va durar fins al 1992 que va ser quan l’ITV, la cadena per a la qual treballaven, va perdre els drets d’emissió de la Premier. Però va trobar el seu buit a la ràdio, sempre amb Greaves al costat. A això es va dedicar fins a la seva vellesa, fins que les forces i el càncer li van dir que era hora de descansar a casa seva. Aquesta setmana va morir als 82 anys i per això les banderes d’Anfield onegen a mig pal.