El Chelsea certifica l’eliminació a Champions d’un impotent Atlètic

No se li pot atribuir a l’Atlètic falta d’interès. Ho va intentar amb punt d’honor a la gespa i Simeone va tocar gairebé tot el que va poder des de la banqueta, però en tota l’eliminatòria de vuitens de final de la Lliga de Campions va ser inferior al Chelsea, que completa amb el Bayern els integrants dels quarts. L’equip anglès va tornar a guanyar a la tornada, amb una exhibició de poder físic que va incapacitar l’intent de remuntada blanc-i-vermella.  

Després del 0-1 de l’anada, l’Atlètic estava obligat a fer un gol a Londres per empatar l’eliminatòria, i va sortir amb intenció de manar en el partit. No va durar gaire. El Chelsea no es va acovardir a l’hora de pressionar amb tanta intensitat com els de Simeone i, a més, va imposar una capacitat per conservar la possessió que va ensopir l’entusiasme atlètic.  

Tot i que l’equip de Simeone va estar fins més enllà de la mitja hora gairebé reclòs als seus dominis, cada vegada que es llançava a l’atac trepitjava amb ambició, i cert perill, l’àrea rival. Així va arribar un mal centre blanc-i-vermell que va oferir un contraatac de manual de la davantera del Chelsea. Trippier no va fer caure Havertz quan va poder al naixement de la jugada, Werner va exhibir la seva velocitat i Ziyech va marcar un gol que obligava l’Atlètic a una gesta per aixecar l’eliminatòria. 

Notícies relacionades

La consagració de Lunin

El Madrid sobreviu a una tortura

Simeone va canviar el sistema al descans i va fer les substitucions més inesperades de la temporada, fins i tot va treure del camp abans de l’hora de partit Luis Suárez (que continua sense marcar fora de casa a la Champions des del 2015). Però tot i que semblava que encara quedava el que l’Atlètic pogués inventar, el Chelsea anava a una velocitat més: cada duel individual, cada desbordament, cada conducció i cada salt queia del costat anglès. Així van passar els minuts sense que cap jugador blanc-i-vermell pogués lluir, sense gaire presència a l’àrea rival, sense res semblant a un xut perillós. Només alguna aparició aïllada de Joao Félix va acostar l’Atlètic a un gol que mai va arribar. 

Sense capacitat en el joc, no n’hi quedava cap altra a l’Atlètic que aguantar i esperar aquest miracle que alguna vegada arriba, i que l’equip de Simeone busca amb la infrangible convicció dels que han sigut testimoni de proeses similars. Però en plena càrrega matalassera a la desesperada va arribar, ja en els últims deu minuts i després d’un forcejament lleuger amb Rudirger, una expulsió de Savic que va acabar de trencar la fe atlètica. Ja al descompte, en un altre contraatac gairebé sense oposició, Emerson va fer el gol que va sentenciar l’Atlètic.