Gervasio Deferr: «El problema és que els que manen no han fet esport en la seva vida»

«Somiava des dels 15 obrir un gimnàs. Vaig triar el projecte a la Mina perquè vinc d’una família sense recursos i a través de l’esport la meva vida realment va canviar. El que per a mi és una passió per a ells pot ser un ‘hobby’ que també els pot canviar la seva vida. ¿I on millor que on menys recursos hi hagi?», reflexiona ‘Gervi’, orgullós del projecte impulsat per transmetre la seva passió per la gimnàstica a nens i adolescents. La Mina, reflexiona, és «marginat i maginal, les dues coses», però creu que la iniciativa impulsada el 2011 contribueix a l’«esforç que la gent del barri està fent per netejar la imatge» d’aquesta zona de Sant Adrià.

El seu trajecte fins aquest poliesportiu popular no va ser fàcil. «Vaig passar dos anys molt, molt dolents després de retirar-me perquè passes d’un dia a l’altre de ser campió olímpic al següent a dir ‘¿què faig amb la meva vida? ¿Ara he de treballar, entrenar o què he de fer? Dos anys i cometent errors i aprenent cada dia més dels cops. Desorientat, vaig necessitar temps per trobar el meu lloc. I ara sí l’he trobat», relata amb passió. «Tot el que he passat ha valgut la pena per poder estar com estic avui dia, conèixer-me com em conec i haver après tot l’après. I canviar la meva vida en molts aspectes. Tot el que va passar va valer la pena, ho tornaria a passar».

Notícies relacionades

De l’esport a mirar a l’abisme (o com afrontar la vida després de l’èxit)

Swiatek es corona a Madrid després d’una final memorable

Deferr no té objeccions a parlar-ne, ni amb els mitjans ni amb els seus alumnes, a qui els explica tant els llums com les ombres de la seva època en l’elit. Com el positiu que va tenir per marihuana el 2002 i que va fer trontollar la seva rutilant carrera, una ensopegada de la qual es va aixecar i es va penjar dues medalles més en els Jocs d’Atenes i Pequín. «Hi tornaria a passar. Em va fer adonar-me que vaig cometre un error i que havia de canviar. Em va ensenyar qui estava incondicionalment al meu costat i qui només estava a la foto quan guanyava. Jo tenia 19 anys i era un nen que no m’assabentava de res i de sobte era un tio de 23 que ho tenia tot claríssim i vaig anar als Jocs. Les coses passen i s’han d’assumir, no amagar-se’n. S’ha de donar la cara. Als nanos els ho explico tot i els dic: «si cometeu errors, haureu de pagar per aquests errrors. Si aquí comencem a prendre decisions correctes més endavant serà mes fàcil. I si no passa res, ens clavarem una hòstia i n’aprendrem. Com vaig fer jo i qualsevol altre».

De la mateixa manera que espera que a nivell federatiu s’aprengui dels errors i es millori en l’ajuda als exesportistes. «Se m’accelera al cor al parlar-ne. Penso en els que encara s’han de retirar i crec que encara no estem preparats en aquest país per assumir aquest repte d’ajudar els esportistes quan s’estan retirant. S’està millorant i treballant en això, però el problema d’aquest país és que manen els que no han fet esport en la seva vida. Els que hem sigut esportistes tenim una altra manera de pensar i de veure la vida. Encara no estem a l’altura d’altres països».