De l’esport a mirar a l’abisme (o com afrontar la vida després de l’èxit)

Empesos per la il·lusió inabastable de la infància, pocs són els nens que no somien ser grans estrelles de l’esport. Molts no ho aconsegueixen i aprenen a fer front a la vida després d’aquest primer anhel frustrat. D’altres viuen la culminació dels seus desitjos més primaris, amb una vida d’èxit salpebrada amb reconeixement públic, autoestima, recolzament constant i, segons el cas, una considerable suma de diners. 

Però després n’hi ha més. Els èxits esportius són consecucions efímeres prèvies a la segona vida que han d’afrontar les estrelles que un dia van ser portada, la del pas a l’anonimat després d’una jubilació prematura, la de buscar una altra ocupació més enllà de l’activitat física que ha vertebrat la seva vida des que tenen records. 

Per alguns, el preu a pagar és massa alt, víctimes d’una societat que consumeix de forma abusiva esportistes d’un sol ús, als que divinitza per després substituir per una versió més jove, millorada i atractiva d’ells mateixos. Al final, el que queden són persones educades en l’exigència i la dedicació plena, en alguns casos rics prematurs, més o menys influents i populars, que són jubilats de ple dret als 40 anys.

«L’esportista s’ha dedicat tota la vida a una cosa que l’ha apassionat i una de les coses més difícils d’acceptar és que ha de buscar una altra ocupació. A més, té un índex altíssim d’autocompetència: el que feia li agradava molt, però a més ho feia molt bé. Després s’ha d’enfrontar a una altra realitat en què el que fa, no ho fa tan bé», explica com qüestions nuclears María Fernández Ostolaza, exgimnasta i seleccionadora nacional que, després de les seves dues retirades de l’esport, es va convertir en psicòloga i acumula anys d’estudi en una tesi doctoral sobre el dol de la jubilació esportiva. 

Dues vides

«Tenim dues vides: la d’esportista, en què ets com en una bombolla, i la vida real que comença el dia que et retires», explica amb cruesa en la mateixa línia l’exbasquetbolista Ferran Martínez, reciclat en la seva segona vida entre inversions financeres, assessorament a esportistes retirats o l’escriptura de llibres d’autoajuda com La cancha de la vida; després d’una carrera envejable al Barça, la Penya o el Panathinaikos, a més de 156 internacionalitats amb Espanya. La seva trajectòria esportiva va acabar de forma abrupta, als 34 anys, empès per una lesió de genoll que es va produir en un Catalunya-Croàcia el 2002, capitanejant un equip amb Pau Gasol (acabat de nomenar millor principiant de l’any a l’NBA) el seu germà Marc o Juan Carlos Navarro. «Va ser un xoc molt fort, però ràpidament em vaig posar les piles. La retirada és un canvi molt gran, però també és una oportunitat per començar a disfrutar d’altres coses», explica. 

Històries de transició com la de Ferran Martínez van ser les que va trobar María Fernández Ostolaza quan va començar a treballar amb l’exfutbolista Jorge Valdano en una empresa que traslladava conceptes de l’esport al món laboral. «Em vaig adonar que es mobilitzaven moltes emocions en tots els casos. Llavors vaig ser conscient que era important parlar de tot això», il·lustra Ostolaza. El següent pas va ser conformar el que seria el seu grup d’estudi i així va néixer el 2011 «la tertúlia de la retirada», unes reunions d’exesportistes amb un nucli que va conformar el germen fundacional d’El último vestuario, una associació que reuneix mensualment a esportistes retirats en sessions per posar en comú les seves experiències i sentiments en el dol de la jubilació anticipada.

 El último vestuario va començar a mostrar-se a la llum pública després de la mort de la campiona d’esquí Blanca Fernández Ochoa. El de la madrilenya és l’últim dels casos tràgics que posen nom i cognom al destí més dramàtic d’algunes vides després de l’esport, com van ser els casos de Jesús Rollán, el Chava Jiménez, Yago Lamela, José Manuel Urtain o Luis Ocaña. «Intentem veure quines coses són les que fan malament. Com ha sigut la seva relació amb l’esport. Com es relaciona el seu entorn amb la retirada», diu Ostolaza, que afegeix entre els dols de la retirada el canvi de visió sobre l’esportista que té el seu entorn, des del pas a l’anonimat fins a l’adaptació de la seva família a la nova situació. 

Perquè l’esportista sigui qui marqui els designis de la seva segona vida, des del Consell Superior d’Esports (CSD) s’assessora els esportistes d’elit a través del Programa d’Atenció a l’Esportista (PROAD), que «ofereix atenció personalitzada durant la carrera esportiva perquè culmini en una exitosa integració sociolaboral», apunten des de l’òrgan governamental.

La prevenció

La principal dedicació dels esportistes retirats és el mateix esport, però entre les claus per fer suportable el tràngol Martínez apunta a la diversificació d’interessos durant la carrera: «A més de formar-se, és important que no tota la vida giri al voltant de l’esport, tenir altres inquietuds. Quan estàs competint no penses quan et retires i n’hi ha molts que creuen que tothom els anirà a buscar i tindran ofertes de mil coses, però no és així», explica.  

«Cal pensar quan cal retirar-se, intentar controlar la retirada. Una lesió o uns mals resultats et poden retirar, però com més hagis pensat i preparat la retirada, més s’assemblarà al que tu vulguis», apunta Ostolaza, que també assenyala punts en què l’esportista pot incidir per gestionar amb èxit el tràngol de la retirada. 

«La retirada és com un casament: tots sabem que hi ha una sèrie d’elements que hi són i són inevitables, però després cadascú el munta a la seva manera», exemplifica. «Millor encara, és com un divorci: els mateixos elements que amb el casament, però saps que hi haurà dolor i un canvi de vida. La clau és que pots triar com fer-ho», afegeix de manera aclaridora. 

En sintonia amb l’exgimnasta, Martínez assenyala amb precisió les característiques intrínseques a l’esportista extrapolables al món civil: «Els esportistes estem acostumats a treballar sota pressió, amb objectius, tenim capacitat de superar moltes adversitats. Tots els valors que et dona l’esport són molt positius quan els trasllades al món laboral. Això ho deia molt Johan Cruyff i en parlàvem, que si érem capaços de sumar els valors de l’esportista a una bona formació acadèmica, podríem tenir unes persones amb molta capacitat al mercat laboral», diu l’exbasquetbolista. «L’esportista és, en general, molt executiu i actiu per naturalesa. Pot portar a la seva nova vida l’interès per aprendre», afegeix Ostolaza.

Recursos limitats

El PROAD disposa d’un equip de més de 20 professionals per tractar amb 4.900 esportistes d’alt nivell i gairebé 750 esportistes d’alt rendiment, no només durant la seva retirada, també per «compatibilitzar la seva carrera esportiva amb una formació acadèmica de qualitat», asseguren des del CSD.

Tot i així, els recursos amb què compten les oficines d’ajuda a l’esportista són limitats i proliferen associacions d’assessorament per a exesportistes. «El sistema continua sent precari. No és que les oficines no funcionin bé, és que no poden incloure la necessitat que hi ha», apunta Ostolaza.

Notícies relacionades

Vine a escalar i gaudeix de la música en directe

Per què Espanya és un país ideal per a l'escalada

«És un problema de filosofia, no es dona a l’esport la importància que té realment. Aquí estem per la foto el dia que un guanya i l’oblit quan es retira», diu Martínez en comparació amb el model als Estats Units i el seu sistema d’esport universitari com a planter de les lligues professionals. En qualsevol cas, segons va revelar un estudi de la revista ‘Sport Ilustrated’, més del 60% dels jugadors de la NFL estaven arruïnats als cinc anys d’haver-se retirat. A Espanya hi ha una manca de dades i estadístiques d’aquest tipus. 

El desenvolupament i l’evolució és lenta, però cada vegada hi ha més esportistes d’elit a Espanya que, durant la seva carrera, estudien. Segons dades facilitades pel CSD, el 28% dels esportistes tutoritzats a Espanya cursen estudis universitaris.