La volta a Europa en 10 derbis

En un partit entre l’Olympique de Lió, club tradicionalment vinculat a la pròspera burgesia il·lustrada de la ciutat del Roine, i el seu veí Saint-Étienne, que representa la classe treballadora d’una població marcada pel desmantellament de les explotacions mineres i la indústria metal·lúrgica, els aficionats lionesos van desplegar una pancarta d’ànim injuriós que deia: «Els nostres avis van inventar el cine mentre els vostres morien a les mines». L’anècdota, que il·lustra fins i tot quin punt l’esport ha sigut utilitzat per canalitzar i remarcar les diferències i els conflictes socials, l’explica Simon Kuper (autor del fonamental tractat futbolístic ‘Futbol contra l’enemic’) en el pròleg de ’Rivalitats cròniques’ (Panenka), un llibre en el qual el periodista Jordi Brescó i el fotògraf Pau Riera viatgen a 10 derbis d’altres tantes urbs europees (Belfast, Belgrad, Istanbul, Estocolm, Gènova, Glasgow, Hamburg, Nicòsia, Praga i Sheffield) per retratar com el futbol pot encara modelar la vida ciutadana (o podia, abans del tancament total per pandèmia) malgrat els esforços dels seus dirigents per allunyar cada vegada més els clubs dels aficionats.

Kuper, que va escriure ‘Futbol contra l’enemic’ fa 27 anys, en un moment en el qual les raons que alimentaven les rivalitats entre equips (religioses, polítiques, socioeconòmiques, geogràfiques...) eren més vives que en l’actualitat, afirma que, malgrat gestos com la pancarta dels seguidors de l’Olympique de Lió, els derbis europeus han deixat de ser «conflictes socials dirimits en un estadi» per passar a ser «només partits de futbol». Els autors de ‘Rivalitats cròniques’ no difereixen gaire en el diagnòstic –«tinc la sensació que aquest llibre està escrit en l’últim instant possible; potser ja és massa tard», escriu Pau Riera a l’epíleg–, però asseguren que encara hi ha reductes on aquests vincles entre l’equip de futbol i la comunitat que el sustenta continuen tenint una enorme importància.

Clubs sense vida

«El futbol modern permet que un club sense massa social pugui existir, i fins i tot progressar a nivell esportiu, i el Basaksehir turc n’és un bon exemple –apunta Jordi Brescó en conversa amb EL PERIÓDICO–. Però un club sense aficionats que se’n senten part és un club sense vida. Sense una vinculació amb l’entramat social del territori, només els diners i els resultats mantenen el club, però els diners poden acabar-se i els resultats són impredictibles». En aquest sentit, assenyala el cas del Glasgow Rangers, al qual només els sòlids llaços que manté amb la comunitat d’aficionats va salvar de la desaparició quan el club va descendir a la quarta divisió per culpa de la gestió fraudulenta dels dirigents. «En el primer partit de la nova temporada, en lloc de donar l’esquena a l’equip, es van reunir 49.118 espectadors, establint així un nou rècord mundial d’assistència en un partit de la categoria», relata Brescó.

Aquest va ser precisament el criteri que es van imposar els autors del llibre a l’hora de seleccionar les 10 ciutats que s’hi retraten: buscar llocs que encara avui es poguessin explicar a través dels conflictes de qualsevol índole que es dirimeixen als seus estadis (i fora) un dia de derbi. «Després de fer aquests 10 viatges, mantinc que encara continua sent així –comenta Brescó–, però si en lloc de Gènova [on van assistir a un duel entre el Genoa i la Sampdoria] haguéssim escollit Milà, potser no t’estaria dient el mateix.

La decisió de no incloure en el volum cap derbi dels que es disputen a les ciutats espanyoles va ser presa per l’editorial, però Brescó aclareix que probablement l’únic que hauria complert els requisits és el Sevilla-Betis. «No tots els derbis ‘mainstream’ transformen de forma definitiva la ciutat que els acull, i aquesta era la nostra premissa principal. Durant un dia de derbi, Praga, Estocolm o Sevilla es transformen moltíssim més que Madrid o Barcelona, per molt que l’Atlètic-Reial Madrid i el Barça-Espanyol despertin més interès mediàtic».

Un estadi als afores

Notícies relacionades

Vine a escalar i apunta’t a competir: s’obre el termini d’inscripcions

Nadal esclafa el jove Blanch i es regala un dia més a Madrid

La ubicació dels estadis moderns, construïts sovint als afores de les ciutats i batejats amb noms de marques comercials totalment aliens a la història dels clubs, ha contribuït encara més a alienar els aficionats i a desnaturalitzar els derbis. «En primer lloc, els estadis situats dins d’un barri formen part de l’entramat social del lloc, per la qual cosa els seus habitants senten que aquest és el seu estadi i el club que juga allà, el seu equip –apunta Brescó–. Clubs que han mantingut el seu feu en un territori durant moltíssims anys, com el Fenerbahçe, el Sankt Pauli o l’AIK, tenen aficions cohesionades i compromeses. I, en segon lloc, quan l’estadi que acull un derbi està situat a l’extraradi, els ‘corteos’, les demostracions de poder de les aficions, resulten molt menys efectives i un pot caminar pel centre de la ciutat sense assabentar-se que alguna cosa extraordinària està passant».

Tot i així, tal com mostra ‘Rivalitats cròniques’, els derbis segueixen sent partits especials en els quals s’entaulen batalles que van més enllà de l’esport, i és justament aquesta excepcionalitat el que els converteix en un element subversiu, un fenomen contracultural en un moment en què els amos de l’enrenou proposen disputar partits sense públic per mantenir el negoci en temps incerts com els actuals. ¿Els derbis podran salvar el futbol? Brescó s’hi mostra escèptic. «Abans, les condicions en les quals arribaves al món marcaven automàticament el club que havies de recolzar. Si eres fill de catòlics a Glasgow, eres del Celtic; si naixies al nord d’Estocolm, eres de l’AIK; si naixies a Nicòsia al si d’una família d’esquerres, eres de l’Omónia. I aquest bagatge el traslladaves després a l’estadi. Però tot convida a pensar que en els pròxims anys la intensitat d’aquests vincles anirà esvaint-se i la principal motivació que mantindrà la rivalitat en els derbis serà la futbolística: voler ser el millor equip de la ciutat sobre el terreny de joc».