Bob Beamon, 50 anys de glòria

“Un petit pas per a l’home, un gran salt per a la humanitat”. La frase és de Neil Armstrong –o d’algun guionista de Hollywood– quan deixa la seva primera empremta a la Lluna el 21 de juliol de 1969, nou mesos després que Robert 'Bob' Beamon canviés la història, almenys la de l’esport, durant els Jocs Olímpics de Mèxic de 1968, amb un pas de gegant i un salt al futur.

Dos dies després que John Carlos i Tommie Smith pugessin al podi mostrant el puny enguantat del Black Power, Beamon executava cinc segons de carrera pel passadís del salt llarg, desenganxava gairebé 10 metres per segon amb un angle de 21 graus, volava “com un ocell” -assegura el saltador- i aterrava en posició fetal sobre la fossa de sorra, de la qual en surt amb dos saltirons a peus junts, deixant l’empremta del seu primer intent tan lluny de la taula que depassa l’aparell mesurador.

Quinze minuts a mesurar

Els jutges van haver de buscar una cinta mètrica i es van arremolinar, incrèduls, entorn del portent que acabava de sorprendre’ls. 15 minuts van tardar a donar a conèixer el resultat: 8,90 metres, nou rècord mundial de llarg. L’atleta afroamericà criat en un suburbi de Queens per la seva àvia, a recapte d’un pare maltractador, no va poder continuar saltant. Els déus de l’Olimp ja li havien beneït prou i per tota la vida.

Mig segle porta Bob Beamon convivint amb el seu admirat salt, convertit en una icona més de la prodigiosa dècada dels anys 60. La dada tècnica desconcerta:  els rècords en el salt de llargada se superen per uns quants centímetres, 15 com a màxim fins que Beamon va obrir un buit de més de mig metre (55 centímetres) amb una vigència de 23 anys, quan Mike Powell va saltar cinc centímetres més (8,95) en el Mundial de Tòquio de 1991. I fins avui.

Entre Jesse Owens i Usain Bolt

Al tron entre Jesse Owens i Usain Bolt s’asseu Bob Beamon, que amb 72 anys passeja pel món la seva nostàlgia per aquell insòlit salt de fa mig segle. Ara viu a Las Vegas. Dijous passat va estar a Donostia, rebent un premi del festival de cine FICA. Dissabte es va desplaçar a Santander, convidat per l’Associació de la Premsa Esportiva de Cantàbria.

Beamon encara conserva el seu port atlètic i prou energia com per saltar d’aeroport en aeroport promocionant els Special Olympics per a atletes amb discapacitat.  Se sent obligat: “He sigut beneït en el viatge de la vida”, assegura l’encara recordista olímpic mentre firma el llibre de l’ajuntament de Santander en presència de l’alcaldessa Gema Igual, que no malgasta l’oportunitat d’informar el seu il·lustre visitant que aquesta és la terra de Ruth Beitia, la millor saltadora espanyola de sempre. “Tot i que el meu regal més gran és la meva dona”, apunta el llegendari atleta, que va demanar quedar-se amb el bolígraf “perquè quan vaig firmar el llibre de la Casa Blanca no me'l van voler donar”.

Festeig als 11 anys a Nova York

Bob va conèixer la seva esposa Rhonda als 11 anys a l’escola de South Jamaica, a Queens, Nova York. Ella rascava la guitarra i ell percudia els bongos. Van trencar, però van tornar a veure’s 36 anys després. Al cap d’un any i mig es van casar, ara fa 15 anys. “La meva dona es diu Rhonda, però podia dir-se Glory (Glòria)”. Viatgen junts i de la mà, com dos adolescents enamorats.

Beamon parla amb la veu pausada. Li han preguntat un milió de vegades per aquell salt. No importa, s’agafa el seu temps per relatar que va intuir que una cosa especial havia de passar.

Notícies relacionades

La paret més alta d'Alberto Ginés: com el primer or olímpic d'escalada busca un lloc a París 2024

La consagració de Lunin

“Si busques fer una cosa gran necessites envoltar-te de gent especial i en el meu cas vaig tenir molta sort. Em sento molt orgullós d’aquella gesta esportiva, però no només pel meu país, sinó per tot el món. L’atletisme ens iguala, tot i que siguem persones de diferents països o cultures”. El que no explica, potser per pudor, potser per vergonya, és que es va prendre dos tequiles i va tenir una sessió de sexe abans d’un salt que es va convertir en un esdeveniment.

Beamon va viure una temporada a Madrid, a començaments dels setanta, patrocinat per Galerias Preciados i Karhu. “Tinc un meravellós record d’Espanya. Només puc dir que quan es va acabar el contracte, vaig tornar als Estats Units plorant”.