L’escalèxtric viatger de Porcioles

Qui avui passeja per Diagonal Mar i travessa la passarel·la per als vianants que sobrevola la ronda Litoral per connectar amb el Parc del Fòrum difícilment imaginarà que aquesta estructura de formes curvilínies és, en realitat, l’últim vestigi de l’imponent escalèxtric que els anys 70 del segle passat s’alçava a les Glòries. Una etapa en què la plaça semblava més aviat un circuit de joguina que no pas el cor de la ciutat somiada per Ildefons Cerdà. Eren els anys del desenvolupisme, amb l’alcalde Josep Maria de Porcioles al capdavant d’un urbanisme lliurat al cotxe, com a gran símbol de modernitat. Sota el seu mandat, Barcelona es va omplir de vies ràpides que van seccionar barris i places.

El 1964, l’avinguda Meridiana es va convertir en una autopista urbana infranquejable per al vianant, que havia de recórrer als passos elevats. Anys després, el 1969, es van iniciar les obres del primer cinturó, que va partir les places de Lesseps, Cerdà i Alfons X amb un desplegament de viaductes, túnels i rampes. Altres places, com és el cas de les de Sants i Joanic, es van salvar finalment de la crema, gràcies a la mobilització veïnal.

No va ser el cas de la plaça de les Glòries Catalanes, que el 1972 va ser transformada en una mena d’escalèxtric amb calçades a diferent nivell, que pretenien resoldre la caòtica trobada de la Diagonal, Meridiana i la Gran Via, convertida llavors en l’autopista del Maresme.

Un any després, el 1973, va arribar l’única picada d’ullet per als vianants: una passarel·la en forma de Y, obra dels enginyers Leonardo Fernández Troyano i Javier Manterola, que connectava el costat mar i el de muntanya de la plaça salvant una desena de carrils de circulació ràpida. El seu particular disseny de tres ramals (un de recte i dos de corbats) permetia enllaçar tres sectors incomunicats per als vianants: la sortida del metro, els Encants Vells i la Farinera i el barri del Clot.

Pont de tirants

El de les Glòries va ser el primer pont de tirants construït a Catalunya, tota una fita de l’època. Explica Fernández Troyano que es va inspirar en els ponts sobre el Rin de la ciutat alemanya de Düsseldorf, com el Rheinkniebrücke, tot i que, en realitat, aquest disseny va ser una solució més pragmàtica que estètica.

La densa xarxa de serveis al subsol de la plaça (els túnels del metro, del tren i un col·lector) i les vies de trànsit en superfície dificultaven la implantació de pilones, fet que va portar a la solució de la passarel·la penjada amb una única pila per sostenir els tirants. Com a repte afegit, els enginyers van haver de fer front a grans desnivells, de manera que els accessos a cadascun dels tres braços de la passarel·la es van portar a terme mitjançant rampes, dues de caragol. Una gran obra d’enginyeria, que va ser reconeguda l’any 1975 amb el premi de la Convenció Europea de Construccions Metàl·liques.

Notícies relacionades

El comerç veïnal resisteix en tres trams de l’avinguda de Gaudí

Els cementiris instal·laran cent càmeres per ampliar la vigilància

La vida de l’escalèxtric de les Glòries es va prolongar fins a l’any 1992. Amb l’arribada dels Jocs Olímpics, va ser reemplaçat per una anella viària elevada, coneguda popularment com el tambor. Malgrat tot, l’Ajuntament va tenir l’encert d’indultar la singular passarel·la per als vianants i buscar-li un ús nou sobre la ronda Litoral, una altra obra que també tenia el segell olímpic. El nou lloc elegit per al trasllat va ser, finalment, el Camp de la Bota, que anys més tard es transformaria en el Fòrum, però que llavors només era un descampat gegant.

La diferència de desnivell del nou emplaçament va obligar a sacrificar un dels extrems de la rampa de caragol. Amb el temps, la passarel·la també ha perdut el color vermellós original característic i ara té un blanc radiant.